Pensar la cultura des de l'educació

Quina cultura cal que transmeti l’escola a les noves generacions? Avui aquesta pregunta, que sembla òbvia i complexa, ja no es pot formular així. Als anys cinquanta del segle XX Eric. D. Hirsch va encunyar el concepte cultural literacy (alfabetisme cultural) per referir-se a la capacitat d’entendre i participar amb comoditat en una cultura determinada. Una persona alfabetitzada culturalment era, per a aquest nord-americà, una persona que coneix els codis d’aquella cultura i que pot desenvolupar-s’hi amb plena capacitat. Hirsch es preguntava, concretament, pel paper dels llibres en l’aprenentatge cultural de les persones. 

Avui se’ns fa difícil parlar de la cultura només en termes de cultura lletrada. Però en canvi no s’ha fet una reflexió sobre com el sistema educatiu ha d’abordar aquesta comprensió àmplia de la cultura, que consideri la manera com les noves generacions adquireixen la cultura, o més ben dit les diferents formes culturals. Quan diem que les adquireixen tampoc no ens estem referint a algun tipus de transmissió unidireccional entre una generació i la següent; o bé una transmissió feta exclusivament des de les institucions. 

Avui els adolescents i joves adquireixen aprenentatges culturals en una trama de relacions socials complexes, en les quals els grups d’iguals tenen una gran rellevància, com també la diversitat cultural, les pràctiques culturals globals, internet i les noves tecnologies. De fet, més que parlar d’adquirir la cultura, cal que parlem de participar en la cultura. 

Cada vegada hi ha més consciència que els joves no són només receptors, sinó que tenen un rol fonamental com a creadors, productors i consumidors culturals i que sovint és difícil distingir on acaba una cosa i on comença l’altra, especialment pel que fa als continguts que es transmeten a través de les xarxes socials. Per tant, cal rebutjar una concepció passiva de la cultura i tendir cap a la idea de cultura com un marc de participació i realització personal a través de molts possibles formats. 

Els recursos familiars influeixen en les pràctiques culturals més legitimades, les que anomenem de l’alta cultura: anar al teatre, tocar un instrument, llegir poesia o assaig, etc. Segons les dades disponibles a Europa, el nivell d’estudis influeix molt en aquest tipus de pràctiques culturals. Els joves són els que més hi participen. Però en la mesura que el sistema educatiu només tingui en compte aquestes pràctiques culturals, la desigualtat està assegurada. També la distància entre professorat i alumnat, o continguts i procés d’aprenentatge. En canvi, no hi ha dubte que avui la cultura a la qual accedeixen els adolescents i joves és ben rica: batalles de galls i cant improvisat, vídeos, fotografia, videojocs, dansa urbana, colles de cultura d’arrel, etc. 

Aquestes pràctiques culturals, que inclouen una gran diversitat, no acostumen a ser considerades des de l’educació formal com a aprenentatges a través dels quals s’adquireixen coneixements, habilitats i pautes de sociabilitat. I això implica que el sistema educatiu no és capaç de construir mecanismes per incorporar aquestes habilitats a l’aula i trencar amb la distància cultural que ja als anys setanta denunciava Pierre Bourdieu en el seus estudis. 

Cal una nova mirada des de l’educació cap a la cultura en un doble sentit: com a font d’adquisició de criteri, però també com a reconeixement dels aprenentatges que ja porten incorporats els alumnes. Una escola que considera encara l’alumne com una caixa buida que cal omplir és el més allunyat al tipus d’educació que necessitem ara. Un sistema educatiu inclusiu és aquell que converteix l’alumne en un subjecte proactiu en el seu entorn, no pas una persona de qui no es té en compte allò que aporta. I això es pot fer trencant barreres socials sempre que es trenquin les barreres imposades per una determinada concepció de la cultura legítima. La democratització de la cultura ja no és només una qüestió d’accessibilitat, sinó també de reconeixement. I aquest reconeixement només és possible a través d’una concepció de la cultura com a acte creatiu i participatiu, i no només com un patrimoni que es transmet a les noves generacions de manera passiva. 

Aquesta és una de les conclusions de l’estudi europeu en què ha participat la Universitat Pompeu Fabra i que ha conclòs amb un conjunt de propostes que es recullen en el document Joves, cultura, educació. Propostes per a unes polítiques inclusives.