Els perills d’adoptar el bitcoin
Molts pensen que el mercat del bitcoin (la principal moneda digital del món) és un joc de guanyadors i perdedors reservat a fons de cobertura, inversors aficionats, fanàtics de la tecnologia i delinqüents. Per l’enorme risc que comporta, una moneda digital anònima summament volàtil només pot ser atractiva per als que entenen aquest joc (o no tenen res a témer perquè poden mitigar els riscos o absorbir qualsevol pèrdua). Però el bitcoin està començant a cridar l’atenció de països i persones amb accés limitat a sistemes de pagament convencionals, que són precisament els actors menys preparats per gestionar-ne els riscos subjacents.
Recentment, el Salvador es va convertir en el primer país que adopta el bitcoin com a moneda de curs legal, amb l’aprovació d’una llei que entrarà en vigor al setembre. És a dir, que el bitcoin podrà utilitzar-se per pagar béns i serveis a tot el país, i els receptors estaran legalment obligats a acceptar-lo.
Els salvadorencs no són aliens a aquesta classe d’experiments monetaris. El 2001 el dòlar nord-americà es va convertir en moneda de curs legal al Salvador, i és la que s’usa en les transaccions locals. En aquell moment, el govern del president Francisco Flores va permetre la lliure circulació del dòlar (a més de la moneda nacional, el colon) amb un tipus de canvi fix.
Els defensors del dòlar van sostenir que els beneficis esperats de l’estabilitat macroeconòmica compensarien de sobres el fet que el Salvador perdés sobirania econòmica, independència monetària i fins i tot el monedatge (la diferència entre el cost de producció de bitllets i monedes i el seu valor nominal). Però d’un dia per l’altre el poder adquisitiu es va ensorrar i l’economia es va tornar encara més dependent de les remeses (diners enviats pels emigrants al seu país), que en les últimes dues dècades han representat de mitjana un 20% del PIB anual.
Fer servir el bitcoin com a moneda de curs legal exacerbarà les restriccions monetàries que la dolarització va posar de manifest, sobretot la manca d’un marc macroeconòmic i institucional independent per formular les polítiques internes. A més, el bitcoin és molt més volàtil que el dòlar. Del 8 al 15 de juny, el seu valor va oscil·lar entre 32.462 dòlars i 40.993 dòlars, i en el període comprès entre el 15 de maig i el 15 de juny la variació va ser d’entre 34.259 i 49.304 dòlars. Fluctuacions d’aquesta amplitud (i el fet que depenen del tot del mercat, sense que les autoritats tinguin manera de gestionar-les) fan del bitcoin un instrument inadequat per a l’estabilització macroeconòmica.
El president del Salvador, Nayib Bukele, va tuitejar que el bitcoin facilitarà les remeses i reduirà en gran mesura els costos de transacció. Els emigrants paguen comissions escandalosament altes per enviar diners a casa seva, malgrat moltes crides de les Nacions Unides i del G-20 perquè es redueixin. Segons el Banc Mundial, el cost internacional mitjà d’enviar 200 dòlars a un altre país és aproximadament 13 dòlars, o sigui el 6,5%, molt més que la fita del 3% fixada en els Objectius de Desenvolupament Sostenible.
No obstant això, el 2020 els països d’ingressos baixos i mitjans van rebre 540.000 milions de dòlars en remeses, una mica menys que el 2019 (548.000 milions) i molt més que els fluxos d’inversió estrangera directa cap a aquests països (259.000 milions el 2020) i d’ajuda internacional al desenvolupament (179.000 milions el 2020). Reduir les comissions al 2% pot sumar fins a 16.000 milions de dòlars al flux anual de remeses.
La indústria mundial de les remeses, gran però molt fragmentada, depèn de transferències electròniques a través dels sistemes de pagament dels bancs comercials, que cobren oneroses comissions per l’ús d’aquesta infraestructura i per l’accés al benefici que suposa una xarxa internacional segura i fiable. Però el problema no són només les altes comissions. Molts migrants no tenen compte bancari al país on treballen, i de vegades les seves famílies formen part dels 1.700 milions de persones no bancaritzades del món. A més, alguns migrants necessiten transferir diners a països que no estan integrats al sistema de pagaments internacionals o que tenen restringida la capacitat de rebre transferències des de l’estranger (per exemple, Síria o Cuba).
Bukele no s’equivoca pel que fa a la necessitat de qüestionar el sistema (fins i tot proveint alternatives barates i segures). Però el bitcoin no és l’eina adequada. Encara que permet transferir valor a altres països de forma directa sense la costosa intermediació de tercers, la seva volatilitat implica que més que un mitjà d’intercanvi és, en el millor dels casos, un actiu financer (i un instrument de reserva de valor extremadament perillós). El risc d’un ensorrament sobtat de la seva cotització implica que els migrants i les seves famílies al país d’origen mai no poden estar segurs de la quantitat transferida.
Però en comptes de criticar com un altre exemple de criptomania la decisió salvadorenca d’adoptar el bitcoin, cal pensar en els motius que porten moltes persones de tot el món a utilitzar moneda digital amb fins no especulatius. Potser la resposta està en el fet que el sistema financer internacional actual s’adapta poc o gens a les seves necessitats.
Innovacions en monedes digitals, com el servei de diners mòbil M-Pesa a l’Àfrica, han aconseguit importants nivells d’adopció com a mitjà de pagament en molts països en desenvolupament. Però cal fer més per proveir el diner digital de la infraestructura i els marcs regulatoris que necessita. Per ara el terreny segueix sent desequilibrat.
Hi ha una necessitat urgent de polítiques transnacionals coordinades per evitar que el bitcoin i les seves variants facin més mal que bé als països en desenvolupament. Si el sector públic i el privat no apliquen reformes crucials que facilitin la disponibilitat universal a baix cost de serveis bancaris bàsics, cada vegada més persones i governs es veuran atrets cap al bitcoin i altres alternatives a la banca tradicional tan barates com perilloses i dubtoses.
Copyright Project Syndicate
