La pesseta i el patró or (1925)

De l’article de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) aparegut avui fa quasi un segle amb el pseudònim Observer a La Publicitat (23-V-1925). Era un jove periodista d’un talent excepcional en la premsa catalana del seu temps. Tenia una formació transversal i alhora sòlida, competent en diverses ciències socials i humanístiques. Havia aprofundit estudis a Alemanya i Anglaterra. La seva mort prematura va estroncar, doncs, una de les carreres intel·lectuals més brillants de la seva generació.

Tal com vàrem advertir fa temps, el fet que Anglaterra s'hagi afegit al moviment pel patró or ha de determinar per força que tots els altres països hi tendeixin. Holanda el va implantar el mateix dia que Anglaterra, els dominis anglesos l'han implantat o el van a implantar d'un moment a l'altre. Finlàndia i l'Argentina són els dos països que anuncien per a data pròxima la tornada al patró or. [...] En el cas d’Espanya, la pesseta val avui un 75 per cent de la seva paritat en or. Sofreix una depreciació d'un 25 per cent. Què cal fer? Cal tractar d'anar a paritat o bé cal conformar-se amb aquesta depreciació i declarar que la pesseta ha perdut definitivament la quarta part del seu valor? Al nostre entendre manquen de moment els postulats necessaris per a una cosa i per a l'altra. Els postulats necessaris són: un balanç de pagament equilibrat i uns pressupostos sense dèficit. Quant a la primera cosa, si bé és cert que les estadístiques oficials fan notar un dèficit extraordinari, la veritat és que aquest dèficit és en part aparent. Hi ha en primer lloc que les valoracions dels productes importats són sovint exagerades. I en segon lloc, les exportacions invisibles (turisme, dividends i interessos) representen un aspecte favorable que no figura en la balança del comerç. En aquest sentit, doncs, Espanya està millor del que sembla. En canvi, la veritat és que el pressupost se salda encara amb dèficits fabulosos. No hi ha cap càlcul que sigui tan decisiu com el fet brutal que hom emeti per al juny vinent (tal com des d'aquestes columnes hem anunciat diverses vegades) cinc-cents milions de pessetes de Deute del Tresor. Aquest fet allunya tota possibilitat de tornar a la normal relació amb l’or, i àdhuc (donada la impossibilitat, pel que es va veient, ni tan sols amb els procediments que ofereix la dictadura de reduir-lo) suscita serioses temences que es pugui arribar a conservar la relació actual. França i Itàlia podrien conservar la posició actual de la seva moneda, perquè els seus balanços de comerç són avantatjosos, i els seus pressupostos, equilibrats. El fet, però, que hi hagi sempre damunt d'elles la lletra en blanc dels deutes interaliats, fa que sempre sigui impossible una nova baixa. Però a Espanya, sense deutes d'aquesta mena, seria possible tenir una moneda sana, si tan sols els pressupostos no donessin aquests dèficits paorosos. A França han estat el govern Herriot i el govern Painlevé els que han dut a l'equilibri el pressupost. El govern Herriot i el govern Painlevé són governs d’esquerra [aquesta darrera frase es va publicar distorsionada tipogràficament per la censura de premsa de la dictadura militar, però ha estat possible reconstruir-la].