La pluja aquí i la pluja allà

Petit ratolí, plovia molt i anar a l’escola amb autobús ha estat una aventura. No tenim katiuskes, sempre diem que n’hauríem de tenir, i hem hagut de sortir de casa amb el temps just (i mira que em fa patir, a mi, això) per no haver-nos d’esperar gaire estona a la parada. Tu amb el teu paraigua, el que et va cagar el tió, jo amb el de “Perfumerías la Balear”, perquè no en tenim cap més. I la motxilla que es mullava. I els vidres de la finestra, plens de vapor. I el dibuix que tu hi has fet, esclar. I jo: “Tapa’t!” I tu: “Aiiii!”

I no gaire lluny d’aquí tots ells mullant-se sense alegria, sense aquesta esbroncada meva tan costumista. Sense la nostra preocupació relativa, com la humitat, que com a molt ens fa tocar l’ase, perquè uf, ara aniràs tot el dia amb els peus molls i t’encostiparàs, que ja m’ho conec...! Tots aquests nens, com tu, esperant-se al campament, fugint de la guerra. Els pares, buscant-se la vida. Pares com nosaltres, no gens simpàtics. No gens carismàtics. Quina oportunitat tindríem nosaltres, tan sorruts? En ells, cap rastre de civilització, ja no. T’acaba de néixer un nen, té dos dies, ven-te’l, te’l compraran, podràs alimentar els altres. Pensa-t’ho. Una vida millor. Se’n va a una família que no té fills. Tot això, que és (no és res més) el cultiu de la guerra. M’explicava l’avi que l’àvia va fugir per la frontera amb els nens per passar a França. Va i l’enxampen. I el policia, commogut, li diu: “Torni a les set de la tarda, que llavors l’arrestarem”. Ho fa perquè la dona fugi amb les criatures, aquelles criatures desnerides que carreteja. Però la pobra dona, que no ha sortit mai del poble, va i li fa cas. I a les set de la tarda va i torna! Torna. Torna perquè l’hi ha dit aquell policia i ella no sap desobeir. I el policia, aclaparat, l’ha d’arrestar. Ara, a l’autocar, una dona, al seient del costat nostre, es queixa que la pluja li ha mullat la capsa de cartró amb les càpsules de Nespresso. Et cordo el botó del coll i tu protestes.