Poca broma amb Trump: el perfecte imbècil

OWEN JONES EM VA DIR en una entrevista que havíem estudiat molt la pobresa, però que per eradicar-la calia estudiar els rics, com funcionen, com es mouen. D’aquí la seva investigació sobre l’establishment. Hi penso tot llegint Trump: assaig sobre la imbecil·litat. L’autor és Aaron James, un doctor en filosofia tan intel·ligent que ha trobat un filó inacabable: estudia l’atractiu de les formes d’estupidesa humana. Portem segles compartint i donant voltes a la història de la saviesa, fet que a vegades ens porta al desànim. ¿Com és que idees tan ben pensades des de fa més de dos mil anys perden davant d’irracionalitats absolutes? Potser que comencem a analitzar a fons què hi troben molts votants en personatges tan descarats, tan obvis, tan barroers, tan desvergonyits. Què els fa aparèixer com a simpàtics i -molt pitjor- com a capaços de resoldre problemes complexos amb solucions que, a més de racistes i sexistes, solen ser ridícules?

Desacreditar Trump és senzill: ho fa solet cada cop que obre la boca. El que intenta James és dibuixar el perfil exacte de l’aspirant a president. Diu que combina les qualitats del pallasso babau (el que no sap ben bé ni per què fa riure) amb les del perfecte imbècil amb intel·ligència social (costa ser-ho tant sense cap vergonya) i hi suma una autoestima desbordada de qui es creu amb drets diferents dels altres, per la cara. I hi afegeix ingredients del dèspota que alguna gent tendeix a veure com la solució en casos d’emergència. L’autor hi veu més un Berlusconi que un Hitler, un home espectacle ideal per a uns formats mediàtics que premien l’estirabot sobre el matís. Adverteix que tractar amb imbècils és molt difícil i que una democràcia imbecil·litzada està en perill extrem. I conclou que caldria canviar les normes, però costarà mentre fer-ho estigui en mans de tants imbècils poderosos.