El pop arborícola del nord-oest del Pacífic

Cada vegada sembla més urgent proporcionar als nostres alumnes eines que els permetin diferenciar la informació rigorosa de la falsa i fomentar el pensament crític. El problema és que no disposem d’eines infal·libles que ens estalviïn l’esforç de pensar. Aquesta és la raó per la qual vull parlar del pop arborícola del Nord-oest del Pacífic (Pacific Northwest tree octopus).

L’any 1998 un escriptor amb el pseudònim de Lyle Zapato va crear una sofisticada pàgina web per donar visibilitat a la greu situació ecològica d’un singular cefalòpode capaç de viure tant a l’aigua com als arbres. De fet, li agradava molt balancejar-se agafat a les branques molsoses de les selves temperades de l'Olympic National Forest. Zapato, que va admetre la seva relació amb les PTECA (Persones per al Tractament Ètic de les Carbasses), va assegurar que el perill d’extinció d’aquest animalot era tan imminent com el de la morsa de muntanya.

Fins aquí el que tenim és un conte massa groller per ser creïble, però si ho amanim amb un discurs moral que connecti amb valors preuats del present, la cosa canvia. Amb aquesta intenció Zapato no s’està d’assenyalar els culpables de la lamentable situació del pop: les empreses fusteres i les serradores, l’urbanisme descontrolat, la construcció de carreteres, la depredació de les espècies foranes (com els gats domèstics), la contaminació de les aigües a causa de l’abocament de productes químics... i la indústria de la moda, que extreu diversos productes del pop per guarnir els barrets de milionàries vanitoses. Ara bé, el seu enemic més letal és la desinformació. Zapato denunciava que estava en marxa una campanya de premsa que exagera el perill que el pop representa per als llenyataires. Curiosament, aquesta campanya estaria subvencionada pels empresaris que volen comercialitzar la fusta de l'Olympic National Forest. Qui pot ser tan insensible que no es commogui davant la lamentable situació del pop arbori del nord-oest del Pacífic? Qui vol ser còmplice, per acció o omissió, de la seva extinció? Com és que hem oblidat tan aviat l’extinció del pop de Douglas i del matalot d’arboç d'anells vermells?

Aquest és un bon exemple d’empatia tòxica, un dels enemics letals del pensament crític. Si farcim una mentida amb una narrativa moral que interpel·li els nostres bons sentiments, és fàcil empassar-se-la sense mastegar-la.

Quan s'ofereix als alumnes de 12 a 13 anys la informació que ens proporciona Zapato sobre el pop arborícola, tendeixen a creure que és versemblant i quan, tot seguit, se'ls demostra que no ho és, un percentatge gran continua confiant-hi.

Ens agradi o no reconèixer-ho, tots abaixem la guàrdia de la lògica davant d'un maquiavèl·lic empàtic o de la imatge de patiment d’un suposat innocent. A tots ens commou més una bona metàfora que un rigorós sil·logisme. I tots sentim que creix la nostra autoestima quan donem suport a una causa que considerem noble. Tots estem exposats a la seducció del pop arborícola perquè afalaga la nostra emotivitat mentre esmorteeix la nostra racionalitat. El sentiment de cura de l’indefens preval sobre qualsevol hipotètica objecció. Quan el gran Balmes parlava del biaix inherent al “pensar sentint” sabia que és més democràtic sentir que argumentar i que la mandra cognitiva és un fidel aliat de tot partidisme. Ens garanteix fidelitats mentre economitza l’esforç intel·lectual. Pensar mai és gratuït. Cal pagar el preu de l'atenció, i això cansa.

Només podem apreciar si una informació és fiable si tenim coneixements previs rigorosos sobre ella. I això hauria de ser alarmant en un temps de descapitalització cognitiva a les escoles. Es torna a sentir aquesta ximpleria que en el temps de la IA no ens calen coneixements. La IA és molt útil per a qui li agradi la truita precuinada. Quan té gana, la posa al microones i dina. Però és un tresor per a qui gaudeix cuinant. I la cuina intel·lectual continua sent, com ho era ahir i ho serà demà, la lectoescriptura. Si llegir és rumiar pensaments aliens, escriure és perfilar pensament propis. Com deia Francis Bacon: "La lectura fa l'home complet; la conversa, àgil; i l'escriptura, exacte".

Això que no saber res és un signe de saviesa és mentida. No és la ignorància, sinó la consciència de la ignorància la que ens posa en el camí del saber. Ara bé, si volem fer camí ens calen mestres que sàpiguen el que nosaltres ignorem de nosaltres mateixos i ens ajudin a transformar la consciència de la nostra ignorància en prudència.