Populismes
Després de la sortosa –podrien haver guanyat– derrota d’alguns populismes a la Segona Guerra Mundial, potser alguns van pensar que aquesta manera de fer política s’havia acabat. No va ser així. La majoria dels polítics van treure només el biaix totalitari de les seves propostes, i ni tan sols tots ho van fer. Van romandre força nostàlgics d’aquelles idees autoritàries, persones que o volen manar ells, o bé esperen una mena de papa o mama que els diguin sempre què han de fer.
Però la manera populista de fer política no ha marxat mai arreu. Pocs polítics han desenvolupat un programa concret de propostes detallades i realitzables per guanyar les eleccions. La majoria han apostat pel més fàcil: proclames emocionals que connectin amb els sentiments de la gent, fent veure que la proclama seria la solució màgica a tots els problemes. Així es va prometre “Fer que Amèrica torni a ser gran”, o “Tornar el país” als britànics, o la independència de Catalunya sense presentar, en absolut, cap pla creïble per fer-la efectiva. Tampoc va explicar Boris Johnson com farien el Brexit, o Trump com era allò de fer que el primer país del món en matèria econòmica, militar i amb una aclaparadora influència cultural arreu tornés a ser… gran? En què exactament?
En realitat, els polítics que es presenten amb aquestes proclames imprecises que semblen tan summament concretes l’únic que volen és guanyar les eleccions per controlar càrrecs públics i repartiment de diners. Volen el poder, sense més, i un cop assolit fan el que poden per aparentar que compleixen la proclama, de vegades enganxant-se els dits... En tot cas, el que preocupa és l’autèntica fe que generen, fe quasi religiosa que ja no s’altera en molta gent per moltes dades que evidenciïn l’engany. És una fe tan forta que pot arribar a derivar en violència per defensar-la per sobre de tot, com va estar a punt de passar als EUA, o en inacció popular si la gent no entén que està renunciant a la seva llibertat, com va passar quan Boris Johnson va tancar el Parlament i la majoria del poble es va quedar assegut al sofà de casa perquè la fe nacionalista del Brexit ho inundava tot. A Catalunya és sorprenent la quantitat de persones que encara esperen la independència com si hagués d’arribar posant espelmes a un sant.
Entengui’s bé. Tant la independència com el Brexit són objectius polítics completament legítims. El que no és legítim –i és un engany– és mantenir que duràs a terme aquests objectius sense explicar com. El Brexit s’està fent amb unes increïbles improvisacions que estan fent un mal terrible al Regne Unit, però reconèixer l’engany li costaria les eleccions a qualsevol polític dels dos partits majoritaris. De la independència de Catalunya es podria dir quelcom semblant. No hi ha cap partit independentista, cap, que tingui ni hagi tingut un full de ruta realista que no consisteixi només en la convocatòria de mobilitzacions llampants o en la formulació de frases cada cop més buides, o en la creació d’organismes que no són més que associacions que res en absolut tenen a veure amb les institucions d’un estat.
Com defensar-nos dels populismes? Els partits podrien posar el seu granet de sorra renunciant al populisme. Senten, però, un vertigen enorme en fer-ho perquè perden l’única raó del vot de moltes persones, o apareixen com a traïdors, que és el que els està passant als partits britànics, plens de persones europeistes que malgrat això defensen el Brexit per no perdre vots. Per tant, malgrat que alguns partits optin finalment per acabar amb l’engany, no s’hi ha de confiar perquè s’hi juguen massa.
Fet i fet, som els ciutadans els que hem de defensar-nos a nosaltres mateixos, ja que qui dirigeix les institucions eventualment pot enganyar-nos, i hem d’adonar-nos-en. No podem seguir votant de manera emocional. Cal saber que, en una autèntica democràcia, el ciutadà que vota sap que està fent quelcom molt important, i que, per tant, no pot actuar pensant amb l'estómac o el cor, sinó amb el cap. No està escollint parella, sinó qui ens condicionarà la vida a tots durant quatre anys almenys. No és pas poca cosa.
I, per tant, cal exigir als polítics que expliquin els seus plans amb paciència, detall i senzillesa dintre de la complexitat. I si no ho fan o no ho saben fer, és millor no votar-los i quedar-se a casa aquell cop, com va suggerir Saramago en una novel·la extraordinària. I, en darrer lloc, prou de votar un “partit”. Els ciutadans hem de saber qui és la persona concreta que representa el nostre barri o poble. Així li podrem demanar responsabilitats. Cal canviar el sistema electoral.
