23/05/2022

Que poques paraules tinc

3 min
Concert de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona l'any 1976.

No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures. Ni, enmig del plàcid concert dels meus pensaments, no s’aixecava cap espontani a cridar “Visca els presos de la Modelo!”. Dit d’una altra manera, soc un llachista nascut en democràcia. Bé, nascut no, però pels pèls: vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: m’ho posi en normal, si us plau. 

El que vull dir és que jo no havia viscut (no de forma conscient) cap persecució cultural, ni social, ni lingüística, sinó que havíem nascut per tenir autonomia i democràcia i llibertat. Tot era possible. Teníem quasi el deure de l’alegria, de l’optimisme, d’enterrar els fantasmes als mausoleus i poder ser més d’en Serrat: preocupar-nos pels conillets de vellut, pel groc de la ginesta i per “aquellas pequeñas cosas”. Però si això és així, si jo no tenia cap ferida greu viscuda en pròpia pell, si era de la generació dels alliberats i de la concòrdia, com és que sentia les lletres-denúncia de Llach com a tan vigents? Com és que, ja en ple any 85, jo (com tants d’altres) podia percebre encara el problema que impregna aquelles cançons? I no era que ho veiés com a “petits detalls per llimar”, o com a imperfeccions del sistema que aniríem arreglant, no: gràcies precisament a les metàfores anticensura (“Cal que neixin flors a cada instant” val per sempre i val per a tot), em veia perfectament immers en el mateix conflicte que es musicava l’any 1976. Era molt visible, molt respirable, i tenia forma de xoc cultural. Cadascú el vivia a la seva manera, no cal tirar d’anecdotari perquè no acabaríem. Però era la diglòssia evident, la clamorosa orfandat de referents, el silenci molt antic i molt llarg que encara planava, la miraculosa reconnexió amb les nostres lletres, tots els menyspreus i arrogàncies i tabús, totes les històries que en Roc Pons no coneixia i que, quan vam conèixer, vam començar a sentir massa a prop. Sí, sense grisos, ja ho sé. Hi ha repressions en Technicolor. 

El veritable drama del que hem viscut els últims anys és que, mentre l’any 1976 Llach tenia tanta raó sota la dictadura, la continua tenint en democràcia. La causa justa és la mateixa, el greuge perdura, els menyspreus fins i tot augmenten, però ara sota el paraigua conceptual de “democràcia imperfecta”. En aquest terme hi cap de tot, des de vulneracions dels drets fonamentals fins a persecució d’artistes, passant per la virtual il·legalització de tot un moviment. Dit d’una altra manera, Franco era un dictador i va assassinar molta gent, però només en democràcia s’ha condemnat (dues vegades) tot un govern de Catalunya a la presó. A banda de tanta altra gent perseguida, és clar, començant per líders associatius. És allò que podríem anomenar un amor particular. Qui ho observi des de fora podrà constatar que el que hi ha no és (només) un conflicte entre maneres de pensar, ni de convivència, sinó la vulneració constant, en democràcia o en dictadura, dels drets d’una minoria nacional. Que això hagi dut la part independentista a desobeir la llei només obeeix al fet que, sota la llei vigent, el procés de recentralització i d’assimilació és imparable. Ningú no desobeeix la llei per caprici. Per caprici s’escolta en Serrat. I està molt bé, i artísticament és fins i tot una cura d’humilitat. Però quan es desobeeixen les lleis és que alguna cosa greu falla, i que l’espontani del concert del 76 torna a tenir raons per irrompre.

Més enllà de la fília musical per ell (que confesso) i de la seva frustració política (que comparteixo), el triomf de Llach és haver sabut mantenir vigent la banda sonora. Els fets del 2017 i tot el que ha succeït, errors inclosos (“encara que a vegades brut, baix, rastrer”) només certifiquen la impossibilitat d’apagar aquesta música. No, ser independentista no obeeix a cap mania persecutòria sinó a una certesa de persecució. També a una ferma i racional teoria sobre la millora que suposaria en molts àmbits, especialment pel que fa a l’aprofundiment democràtic. Però el que sabem segur és que, sigui en temps de diàleg o en temps de conflicte, aquesta música constant sobrevola. A l’altra banda també la senten, cada dia, d’això no hi ha dubte. Que no la puguin escoltar, ni entendre, ni encara menys fer seva, és la seva absurda condemna.

Jordi Cabré és advocat i escriptor