Molta gent viu pensant en quan ja no estiguin vius. Tenen la necessitat de passar a la posteritat i dediquen gran part dels seus dies a planejar com fer-ho. Alguns es cremen els ulls llegint i llegint per acumular coneixement que els servirà per escriure l'assaig més profund que s'hagi escrit mai. D'altres inventen dies de 30 hores per deixar empremta amb el seu negoci i alhora ser recordat com un pare exemplar o un amant insaciable. Alguns dediquen la seva vida a canviar la dels altres: una vacuna miraculosa, un coet espacial que ens permet passar un cap de setmana a la lluna o un nou tallaungles que no requereix mirar-te els dits mentre et fas la manicura. N'hi ha que s'han marcat com a objectiu tenir la col·lecció de capsetes de mistos més important del món per sortir en un llibre molt gros i d'altres que fan pel·lícules pensant a crear un nou moviment cinematogràfic i no tant a explicar una bona història. I tot plegat està molt bé. Però el que potser no han pensat és que per passar a la posteritat no es requereix excel·lència, ni cal batre cap rècord més o menys divertit, sinó que només cal haver-hi estat, haver estimat, haver escoltat i haver creat vincles amb gent amb qui t'has creuat durant el camí.
Passar a la posteritat també és que els pares et posin el plat a taula quan ja fa dos anys d'aquell maleït accident. Passar a la posteritat és tenir ganes de trucar-li en un concert quan sona aquella cançó, tot i que saps que ja no és possible. Passar a la posteritat és voler-te donar una cullerada d'aquesta magnífica vianda com havíem fet durant tants i tants àpats compartits. Passar a la posteritat és que la teva néta trobi a faltar la teva trucada el primer aniversari que ja no hi ets.
Perquè la posteritat no cal que sigui universal ni eterna. N'hi ha prou que sigui íntima i penetrant. Com les coses que deixen empremta.