El que no pot ser no serà
Hi ha una dita castellana que diu: ”Lo que no puede ser no será... y además es imposible”. La política, l'opinió de les persones i l'opinió publicada expressen sovint certeses impossibles o inversemblants, però una impossibilitat no deixa de ser-ho perquè sigui molt desitjada. Perquè una realitat o un dret es confirmin cal temps de maduració fins que esdevenen inevitables.
Cal distingir entre el que és impossible i el que és difícil. Esforçar-se per l’impossible és absurd i inútilment cansat; lluitar pel que és difícil val la pena i és l’acció més valuosa de l’home. Liderar idees noves demana coratge, remar contra corrent amb energia, paciència i perseverança. És més important la confiança en un mateix que tenir fe en fets transcendents: el primer mou a l’acció, el segon a la passivitat, encara que vagi acompanyat d’esperança. Hi ha tres fets, totalment diversos però tots recents, que il·lustren aquests principis.
1) Tothom sabia que fer operativa una Agència Tributària Catalana el 2025 era impossible. Calia una aprovació del Congrés dels Diputats altament dubtosa, mitjans tècnics (informàtica i tractament de dades), personal entrenat i capaç... Finalment, la Generalitat ha declarat que la recaptació de l'IRPF no arribarà fins al 2028. ¿No era més operatiu que l’Agència Estatal a Catalunya tingués una doble dependència del govern central i de la Generalitat? ¿Presentar l’Agència Tributària Catalana com una fita política no és confondre la ciutadania? El finançament autonòmic i l’ordinalitat sí que són fites polítiques i paradoxalment se'n parla menys. El president de la Generalitat ja ha dit que una solució alternativa seria una Agència Tributària Estatal compartida. No cal dir més.
2) Des dels atemptats d'octubre del 2023, Israel presentava la seva guerra a Gaza com l’intent d'erradicar el terrorisme de Hamàs. Tothom hi estava d’acord. Ara ja no. Després de 60.000 morts, de la destrucció del 80% de Gaza amb una població que mor de fam, és un fet que s’està produint un genocidi en el sentit més estricte del terme, l'extermini d'un grup humà per motiu de religió o nacionalitat, similar i paral·lel al que es va produir al gueto de Varsòvia el maig del 1943. Però s’ha negat l’evidència pel cinisme criminal d’Israel, l'aprovació dels EUA de l’acció militar d’Israel i la por de la UE de ser acusada d'antisemita, que l'està convertint en irrellevant.
La situació té sortida, i no està tan lluny. Només cal que la UE s’ho proposi. El progressiu reconeixement de l'estat palestí per part de la comunitat internacional aboca la UE o a l’esquizofrènia (dir el que es vol fer i fer el contrari) o a la coherència (fer el que creu que s’ha de fer). Europa no pot perdre l’oportunitat de liderar una iniciativa política que la humanitat espera. La solució s’acabarà imposant malgrat l’oposició dels EUA i d'Israel i malgrat la dificultat que suposen els assentaments de colons jueus a Cisjordània, que de fet consoliden, i això busquen, un apartheid per als palestins dintre d’un territori que és el seu però que ha esdevingut hebreu des de tots els punts de vista. En aquest assumpte, la visió de nens desnodrits a Gaza té una força que cap propaganda pot anul·lar. La fotografia d'un nen de Gaza i un d'Auschwitz s'identifiquen l'una amb l'altra. Se n'haurien de publicar, una al costat de l’altra, cada dia i sense interrupció.
3) La guerra a Ucraïna és un exemple del mateix. Europa té capacitat militar per canviar el curs de la guerra. La UE té l’armament i la capacitat econòmica i Ucraïna la força humana per desplegar-ho. Per molt que Putin reprimeixi la dissidència, la població russa està cansada d'una guerra que ni és seva ni l'entén. L’obssessió per recuperar l’imperi és del president i del seu govern i prou. Avui ja ningú es creu que el motiu per començar la guerra fos la proximitat de l'OTAN a Rússia. Ara els 1.300 km de frontera que Rússia té amb Finlàndia són frontera amb un nou membre de l'OTAN.
Per molta por que Europa tingui, per molta comoditat i confort que Europa vulgui preservar, Ucraïna no perdrà la guerra. El que és erroni i perillós és allargar-la en el temps perquè aquest tipus de situacions incomoden les democràcies. Una raó més per incrementar la defensa d’Ucraïna. No hem de fer cas de les veus que consideren Ucraïna derrotada, com l’historiador francès Stéphane Audoin-Rouzeau. Per cert, sempre és França qui accepta la derrota abans d’hora (1940, 1953, 1962…). Rússia és una potència nuclear i per tant s’haurà de negociar. Però millor fer-ho quan estigui a punt de perdre la guerra.
Per resoldre els problemes polítics, cal que siguin visibles, especialment a les democràcies. A Gaza i Ucraïna ja som en aquest punt. Els tres estats més grans d'Europa: Alemanya, França i el Regne Unit, amb l’ajut d'Espanya i Polònia, poden liderar aquesta doble iniciativa a Gaza i Ucraïna. Això donaria prestigi i una imatge de fortalesa a Europa. Algú va dir que els europeus necessiten confiança en ells mateixos. No s’ha de perdre l’oportunitat de recuperar-la.