Prat de la Riba a Rodalies

L’altre dia Enric Prat de la Riba volia agafar el tren a Cunit. Va esperar 234 hores, 36 minuts i 10 segons. Es va morir desfet. Per aclarir informacions falses, des de fa més d’un segle Enric Prat de la Riba no és un nom de carrer. L’1 d’agost va fer 108 anys que va estirar la pota a l’andana de la vida el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i ferroviari ordenador des del 1914.

Ell estava amb uns companys de feina en una via morta mirant el mapa del país i bevent glopets de vi d’esperança. Mireu aquí. El 1914 Catalunya tenia 1.533 quilòmetres de via fèrria. I ara mireu allí. Els Països Baixos, 3.399; Suïssa, 5.112, i Bèlgica, 8.814. Ja portaven unes copetes i van beure-veure que aquí necessitàvem 3.200 quilòmetres de vies. Van fer un dibuix: “Gràfic de la xarxa de ferrocarrils de Catalunya en relació amb la nova divisió territorial”. Perdó, eh! Però no sé si vostès són de Cal Perspicaç, però han vist que no apareix la paraula rodalies, eh? Tot és central. Des de la Vall d’Aran a Alcanar. I des de Fraga a Torroella de Montgrí. Tot és el rovell de l’ou fet ferro. Res és lluny, tot és a prop. I el tren hi fa cap. S’havia tardat dos segles per arribar fins aquí.

Hi havia molta confusió. Durant molt temps els catalans creien que el 1714 era una derrota que els havia esborrat del mapa. No, no: va ser l’inici. Per això, quan va venir el 1914, el comptaquilòmetres del país es va posar a zero. En blanc. De sobte va brotar al mapa de Catalunya una cosa que ben bé ningú sabia què era. El velocímetre va començar a córrer afuat. El país en blanc es va omplir de punts, quadrats, píxels... El ferroviari Prat de la Riba va fotre un crit-xiulet i el tren va sortir de l’estació: “Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d'instrucció, de policia urbana i d’aprofitament rural proporcionats a la seva importància, fins a arribar entre l'esforç propi i el dels organismes superiors que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir a part els serveis de policia la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. I va brotar tot això i més multiplicat per molt més-més.

Quan arribaven els trens del futur les persones parlaven, miraven, somiaven diferent... Totes aquelles formes diminutes, esbarriades, esperançades, contagioses, van formar juntes una imatge i vam veure un país que anava més enllà dels seus límits físics i mentals. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) és el primer quilòmetre, punt. Píxel de píxels. L’instant en què els catalans de tot el país van deixar d’estar sols. Es van reconèixer. Es van enllaçar. Però si això va ser així va ser perquè la Mancomunitat no treballava per dibuixar el present: ho feia per al "demà”. Avui, qualsevol imatge de la nostra vida està formada per centenars, milers o milions de píxels. I Prat de la Riba, poc abans de morir el 1917, desfet, ho va dir:

“No hem fet la Mancomunitat per tenir una diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, anant més o menys enllà, i deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. Va dir “cos d’estat”. Repetim: “Cos d’estat”. No cos de gelat. Som a l’andana de la via-vida morta desfent-nos.