Pressupostos: els cinc calaixos del dèficit fiscal

Enmig del debat pel projecte de pressupostos que el PSC ha acabat retirant, convé posar llum a cinc grans carpetes econòmiques en què Catalunya es juga molt els pròxims anys. Més enllà de la conjuntura, l’essencial és assegurar uns fonaments sòlids per afrontar els nombrosos reptes de futur.

És innegable que Catalunya necessita pressupostos després de dues pròrrogues: el país pot funcionar, però difícilment pot avançar. Aquesta negociació arriba en un moment especialment delicat, marcat per l’ambivalència entre avenços notables en compromisos entre ERC i el PSC/PSOE i incompliments en d’altres, com el de l’IRPF, en un context internacional cada cop més exigent i convuls.

Cal tenir present que el dèficit fiscal que Catalunya arrossega des de fa quatre dècades no és fruit d’un sol factor, sinó de múltiples vies. Són calaixos que cal identificar i endreçar, un a un, si es vol corregir-lo de veritat. Quins són aquests calaixos?

1. Sistema de finançament autonòmic. És el que finança les competències homogènies de les comunitats autònomes. La reforma arriba dotze anys tard, amb uns governs que han assumit més competències mentre els costos no han deixat de créixer. El model que hi ha sobre la taula incorpora canvis rellevants: 21.000 milions d’euros addicionals transferits des del pressupost estatal (4.700 milions per a Catalunya, un 22%), simplificació del laberint de fons, reducció de diferències entre comunitats i eliminació de les bestretes, que redueix la tutela financera. També inclou elements específics per a l’arc mediterrani, com el fons climàtic, i per a Catalunya, com la possibilitat d’ingressar l’IVA de pimes segons criteri de domicili fiscal. Tot i que insuficient –probablement sempre ho serà–, és un avenç clar. Ara cal assegurar que es tradueix en llei i supera el tràmit al Congrés.

2. Finançament de competències no homogènies. Sovint invisibilitzat, però clau. Durant anys, Catalunya ha assumit competències com la dels Mossos d’Esquadra sense que les transferències de l’Estat creixessin en paral·lel, cosa que ha tensionat altres partides. En els darrers anys s’ha avançat, però cal culminar la feina: blindar jurídicament el finançament dels Mossos, del sistema penitenciari, del fons anual de recerca de 150 milions i de les polítiques de llengua, i, sobretot, establir mecanismes automàtics de finançament vinculats a l’IVA. Això implicaria que la participació de Catalunya en l’IVA passés del 56,5% previst amb el nou model fins a l’entorn del 80%. És un acord avançat, però encara pendent de tancament.

3. Deute del FLA. Lluny de ser una qüestió menor, aquesta reducció és essencial. La cancel·lació d’un 20% del deute –17.104 milions d’euros– i l’estalvi en interessos, proper als 2.000 milions, suposen una millora substancial de la salut financera de la Generalitat. L’acord està tancat tècnicament, però pendent d’aprovació definitiva al Congrés.

4. Dèficit inversor de l’Estat. És una de les principals fonts d’hemorràgia fiscal i requereix tota l’atenció. Les xifres acumulades d’inversions pressupostades i no executades a Catalunya són d’una magnitud difícil d’adjectivar, directament escandaloses. Cal garantir la creació d’un consorci d’inversions amb capacitat real de planificar, executar i, sobretot, gestionar els recursos destinats a infraestructures de titularitat estatal. En paral·lel, cal completar el traspàs de Rodalies amb un pla de manteniment i inversió a l'altura del repte, i culminar el Corredor Mediterrani.

5. Delegació de l’IRPF. És la carpeta més estratègica. Assumir la recaptació i gestió d’aquest impost és clau per corregir l’infrafinançament i avançar en sobirania fiscal. És un procés tècnicament complex i políticament exigent, però ni excepcional ni revolucionari: models similars funcionen amb normalitat en països federals com Alemanya, Suïssa i el Canadà. És un compromís explícit del PSC, avalat pel comitè federal del PSOE el juliol del 2024.

Davant d’aquest escenari, hi ha dues actituds possibles: el fatalisme –pensar que res no serà suficient i que sempre ens acabaran enredant– o l’exigència pragmàtica. Aquesta segona implica treballar cada detall, activar totes les palanques polítiques i consolidar avenços, encara que siguin parcials, però sostinguts.

Ens juguem molt, com a país, en l’endreça i culminació d’aquests calaixos, avui en fases avançades de negociació, però que cal rematar bé. També cal assegurar que el calaix de l’IRPF s’omple de treball tècnic rigorós i de garanties reals de compliment, també de caràcter normatiu.

Només així, avançant de manera sostinguda en tots aquests àmbits, es podrà començar a corregir de forma efectiva un dèficit fiscal que, des de fa massa temps, limita el benestar i el potencial econòmic del país.