La pretesa superació del nacionalisme (1916)

De l’article del periodista i polític d’ERC Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949), inserit a la publicació quinzenal La Revista (I-1916). Rovira i Virgili va introduir després aquesta peça en una obra que preparava. L'anomenava El principi de les nacionalitats, però finalment va ser editada aquell mateix any 1916 amb el títol El nacionalisme. Rovira va emprar una pràctica habitual en el periodisme antic: publicar en els diaris textos originals que serien incorporats en un llibre. D’aquí ve la paraula article com a gènere periodístic: escrit que s’articulava en un assaig, entès com a gènere literari.

De diverses bandes del camp polític –de la dreta, del centre, de l'esquerra– surten, fa temps, unes veus que diuen que la teoria de les nacionalitats és ja vella, i que avui les idees noves l'han superada. Si es vol dir que resta un poc enrere la concepció del principi de les nacionalitats que va prevaler en la primera meitat del segle XIX i ha perdurat algunes dècades més en la ment dels polítics reressagats, no es diu sinó una veritat. Però això no autoritza l’afirmació que hagi estat superat el dit principi. Ha estat modificat, perfeccionat, completat, la qual cosa és ben diferent. Des de dues situacions doctrinals s'ha sostingut la superació del nacionalisme; des de l'internacionalisme i des de l'estatisme conservador. És a dir, han negat el principi de les nacionalitats gent que combat la pàtria i gent que defensa la pàtria oficial d’avui. Revolucionaris i conservadors han coincidit pràcticament en aquest punt. [...] Ara ens ocuparem de la negació que li oposen els que defensen l’Estat –l'Estat actual– contra la nacionalitat. Els tractadistes polítics de l'Alemanya són, principalment, els que han creat una doctrina antinacionalista amb aparença científica, amb inflor professoral. Henrick von Treitschke va combatre violentament el dret de les nacionalitats, que tenia per una buida abstracció. Per a ell, els drets de les petites nacions, el respecte de llur autonomia, són obstacles retardataris que entrebanquen el desplegament de l'acció material i espiritual dels grans pobles cridats a imposar llur poder i llur esperit, per al bé suprem de la humanitat. Treitschke proclamava la teoria del Superpoble i no admetia per als diversos pobles la igualtat de drets, aqueixa mena de repartidora dels pobles, com algú n'ha dit aquí. És aquesta la doctrina de l'imperialisme violent i absorbent, la doctrina de les castes nacionals. Friedrick Meinecke, l'historiador alemany, ha exposat clarament, en un fascicle publicat amb motiu de la guerra europea la seva tesi de la superació del principi nacionalista. Diu Meinecke que en temps de les guerres d'independència era usada la paraula nacionalitat, i que ha esdevingut ara en voga la lletja paraula nacionalisme. Distingeix entre la idea nacional, que té per gran i sana, i el nacionalisme, que n'és una degeneració. Afegeix que el principi d’Estat ha d'imposar-se al principi de les nacionalitats. Aquest, segons ell, és una cosa tosca, naturalística. Vegeu com Meinecke, antinacionalista, oposa el concepte de nació del temps de les guerres d'independència, al nacionalisme d'ara. Això confirma que les dites guerres d'independència no van ser, en general, manifestacions del ver esperit nacionalista. [...] Aquelles guerres van ser, en realitat, guerres conservadores en defensa i profit dels Estats oficials. I és un sarcasme que siguin anomenades guerres d'independència amb relació als pobles sotmesos que hi havia dins les nacions oficials, com Catalunya dins d'Espanya. [...]