La primera dona que… / Què voldries ser de gran?

La primera dona que...

Alexis Tsipras arriba al poder i -visca la coherència- s’assegura l’estabilitat pactant amb la dreta més homòfoba. Per acabar de desorientar tothom, al primer minut nomena un govern només amb homes. A la ràdio escolto un economista grec, de Barcelona, que assegura que aquest és, ara, el problema més petit que tenen al seu país. Potser sí. Però això ho diu un home, esclar. És la mateixa setmana que Rosa Maria Calaf -compromís, ètica i trajectòria- ha rebut un premi de periodisme, que és l’ofici que ella defineix com “anar als llocs on hi ha silenci i fer visible el que és invisible”. Calaf col·lecciona tants reconeixements i distincions que, pràcticament, ja no és ni un breu de diari. Malauradament, mai no deixarà de ser notícia, però, el que no es cansa de denunciar. Després d’haver voltat pel món i haver visitat 170 països, s’adona que l’única igualtat que ha vist és la desigualtat. Les dones, per religió o per tradició, són menystingudes respecte dels homes. El fenomen, amb matisos i oscil·lacions de gravetat, es repeteix arreu del planeta. En el pitjor dels casos, violacions, desfiguracions de rostre o prohibició d’escolarització. En el millor dels casos, en societats com la nostra, un món masculinitzat. És evident que els experts que parlen en públic, els representants del poder i les veus de les tertúlies són bàsicament masculins. I, subratlla Calaf, als llocs de treball -i també a les redaccions periodístiques- la tropa està plena de dones, però al comandament gairebé tot són corbates. Ella, pionera en molts àmbits de la professió, va ser, gràcies a Ràdio Barcelona, la primera reportera radiofònica de carrer. Com va dir Jill Abramson quan la van nomenar directora del New York Times, és una vergonya que encara avui hàgim de dir que “és la primera vegada que una dona...”

Què voldries ser de gran?

En una ocasió Rosa Maria Calaf va aconseguir entrevistar per a TVE l’aleshores president del Parlament iranià, Akbar Haixemi Rafsandjaní. Més enllà de l’oportunitat periodística, la forma es va convertir en el missatge. Les preguntes les hi va haver de fer de perfil, amb ella asseguda de costat, perquè no estava permès que una dona li mirés la cara al líder iranià. Una altra vegada, Calaf va explicar que una nena pakistanesa es va quedar en silenci, sense saber què respondre, quan li van preguntar què voldria ser de gran. No va saber què dir perquè, senzillament, no es plantejava aquesta opció. Ella, com totes les dones del seu país, des de fa moltes generacions, tenia coll avall que li tocaria obeir, aguantar i callar. Sense llibertat per triar ni per pensar. El mateix dia que Alexis Tsipras jurava el càrrec, a Madrid es difonia un estudi encarregat pel govern de Rajoy que assegura que un de cada tres joves espanyols entre 15 i 29 anys consideren acceptable i/o inevitable el control de la seva parella. Amb qui vas? Amb qui enraones? Amb qui xateges? A quina hora tornaràs? Un terç dels nascuts en democràcia, del 1985 ençà, mantenen els tics i els estereotips dels avantpassats. Això no pot tenir cap justificació genètica i la història ens hauria d’ensenyar que ja han passat massa segles des que l’home caçador sortia a buscar el menjar mentre la dona cuidava els petits. Encara avui, doncs, el periodisme ha de continuar sent la veu dels més vulnerables i denunciar els molts exemples de superioritat -sibil·lina o explícita- de l’home respecte a la dona. En alguna ocasió he sentit que Rosa Maria Calaf citava Eleanor Roosevelt: “Ningú no et pot fer sentir inferior sense el teu consentiment”. Ella, acabada la Segona Guerra Mundial, va promoure la Declaració Universal dels Drets Humans. A la història hi ha passat, però, per ser “la primera dama” a la Casa Blanca.