Privatitzar l’adolescència

Els joves d’avui no tenen espais propis i comuns on puguin relacionar-se amb llibertat i autonomia sense la intervenció dels adults. Hi ha l’espai dedicat a l’educació reglada i els de les activitats extraescolars, però fora d’aquest ampli ventall de temps organitzat, què els queda? En el món físic i analògic, només el consum: carrers plens de botigues i centres comercials. Els parcs disponibles estan pensats per a nens molt petits. En algunes places, escasses, encara hi ha alguna taula de ping-pong. Sigui com sigui, hi ha un moment en què els nens i nenes desapareixen de la ciutat. Si fem un cop d’ull a la mena de gent que trobem al carrer, fora de les hores d’entrada i sortida dels centres educatius, veiem gent gran o nens molt petits, però es diria que els adolescents no existeixen. On són? Tancats a casa seva, esclar, i, en molts casos, a les seves habitacions, on s’ha desplaçat tota la vida social que abans tenien de manera presencial, real, essent un cos de debò i no pas un avatar digital. La virtualització de la infantesa i l’adolescència és un fenomen inèdit del qual no coneixem les conseqüències a llarg termini. De moment, les dades sobre els problemes de salut mental en aquesta franja d’edat són tan alarmants que ens haurien de portar a revisar aquest canvi social que ni hem decidit ni hem avaluat detingudament. Als pares que vam tenir fills al caire del mil·lenni després ens van dir que no hi podíem fer res, que no ens podíem oposar a la digitalització i virtualització dels nostres propis plançons. Estar-hi en contra és ser rancis, tecnòfobs i, pràcticament, uns amish d’internet.

Com a mare, sovint sento que soc l’única que està al peu del canó protegint les criatures que he parit de les envestides de forces poderoses que intenten o alienar-me-les o expropiar-me el dret i el deure d’exercir les meves funcions parentals. Quan diem, com deia sorprenentment la Simona Levi en aquest diari, que prohibir les xarxes socials als menors és prohibir l’adolescència, quins interessos estem defensant? Els de les persones que encara no tenen prou maduresa per protegir-se de les grans corporacions tecnològiques o el d’aquestes mateixes empreses que colonitzen les infanteses de la humanitat sencera i es lucren explotant la intimitat, la socialització i els vincles més importants dels joves? També la seva imatge i identitat, en el que és un procés de privatització inaudit fins ara: la privatització de la conversa més privada per extreure’n un rendiment econòmic inimaginable fa uns anys. Ja dic que és certament sorprenent que sigui un referent de l’activisme per a la nostra sobirania digital com la Simona Levi qui assimili aquesta etapa vital amb la seva expressió virtual. És que abans d’internet no existia l’adolescència? És que els ciutadans i tots els qui ens preocupem pel benestar dels menors no tenim dret a decidir quin model de relació volem per als qui encara no tenen prou criteri per decidir per ells mateixos, que, a més, ja han estat captats pel món digital des de molt petits i no han pogut triar lliurement?

Que les xarxes socials no es poden legislar és un dels eslògans neoliberals amb els quals ens volen convèncer que hem de deixar els nostres fills exposats a tots els perills que hi troben. Els índexs de depressió, la pertorbació del desig amb la pornografia extrema i violenta (que en molts casos conté violacions reals i no pas simulades), la distorsió de la pròpia imatge, els trastorns alimentaris, els suïcidis induïts i la pederàstia, que campen lliurement per aquestes plataformes, no són senyals prou alarmants per als qui ens surten amb el tòpic de “no es poden posar portes al camp”. Com que no? La història del capitalisme és una història de tancaments d’espais comuns convertits en espais privats, i l’últim camp al qual volen posar portes és, precisament, el de l’adolescència.