Qui protegeix la infància?
Quan encara no ens hem pogut refer del cas Pelicot, ni ens en refarem perquè la brutalitat no s’assimila, apareix ara un altre grup de depredadors que, com els violadors de Gisèle, són el que es coneix com a persones normals. Això vol dir que els homes implicats en la xarxa de pederàstia i pornografia infantil que han destapat els Mossos, i segons les mateixes paraules del cos policial, eren homes “de tots els estatus socials” i d’edats que anaven des dels 19 anys fins als 50. Alguns d’ells, pares de fills petits i amb parella estable.
El principal acusat és un electricista de 40 anys que tenia més de 10.000 fotografies i 2.000 vídeos de pornografia infantil en el moment que va ser detingut. Un home que va agredir i violar una nena de 12 anys suposadament tutelada per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que va oferir a altres pederastes perquè la violessin mentre ell ho gravava. Una nena que havia patit assetjament escolar, que vivia en un centre de menors i que amb 15 anys tenia relacions amb un home de 25, i l’organisme de la Generalitat va permetre que se n’anés a viure amb ell. És un cas en què ha fallat tota la protecció a la infància i que torna a posar de manifest la depravació a la qual estan exposades nenes, nens i dones a mans d’homes que les continuen considerant mercaderia.
La DGAIA tutela gairebé 20.000 menors d’edat. Infants i adolescents que no poden viure amb les seves famílies biològiques i que estan en una situació de vulnerabilitat. La crisi que viu aquest organisme des de fa temps i per raons que no acaben d’aclarir-se té com a conseqüència trencar amb el seu principal objectiu: l’atenció a la infància. Ens preguntem què ha fallat, però és evident que ha fallat tot. La qual cosa no vol dir culpar a tothom perquè, com sempre, el món és ple de professionals que es desviuen per fer bé la seva feina. Però està clar que ni els infants ni els adolescents ni els bons professionals es poden permetre continuar en mans d’una entitat que genera aquesta desconfiança. La protecció a la infància hauria de ser la prioritat d’una societat civilitzada.
Fallen els adults. Uns per manca de protecció, i els agressors perquè passen desapercebuts en una societat que fomenta la violència, des dels lideratges de les grans potències mundials fins a les xarxes que promouen una pornografia que basa el plaer masculí en la violació. A la víctima no se la considera persona, només objecte sexual. Un objecte es pot usar, trencar, destruir, llençar. Anar en contra d’aquesta pornografia no és puritanisme. És anar en contra de la violència i de la manca d’empatia d’aquesta sexualitat abusiva que es desvia d’una sexualitat sana, sigui la que sigui.
A Gran Canària acaben de processar quatre futbolistes per enregistrar imatges sexuals de dues dones, una d’elles menor, i difondre-les sense el seu consentiment. A França s’ha interrogat el primer ministre, François Bayrou, sobre un cas d’abusos físics i sexuals a l’escola catòlica on van estudiar els seus fills. Soc conscient que vivim en un món ple de contrastos, però, sincerament, es fa molt difícil mantenir alguna mena d’esperança en una humanitat que tortura els de la seva espècie per plaer, per poder o per qualsevol objectiu que s’escapa del que entenem com a convivència. L’electricista acabarà entre reixes, però, ¿en quina presó han ficat aquesta nena i com se’n sortirà?
No se’ns acut un càstig proporcionat perquè el mal que fan és desorbitat. En realitat, no se’ns acut ni què dir.