Quan les pròtesis fallen

1. Dependència. Eren prop de les nou del vespre i érem a casa. A aquella hora la llum del dia encara aguantava i ens regalava una mica d’alegria manifestament fugissera. A mesura que es feia fosc, cada cop es veia menys gent al carrer, malgrat que el canvi de semàfor donava pas a un parell o tres de cotxes cada vegada. Per l’aixeta ja no sortia aigua, la bomba de l’edifici evidentment no funcionava. Teníem espelmes escampades arreu, per fer-nos la il·lusió que com a mínim podríem llegir, malgrat que no era fàcil trobar l’estat d’ànim per fer-ho. El mòbil, que només molt esporàdicament aconseguia algun moment de connexió, es va quedar sense càrrega. Mirar l’ordinador era pura malenconia. De fet, només quedava la ràdio com a vehicle de connexió amb el món, un mitjà carregat d’història –per a bé i per a mal– imprescindible en moments de crisi.

Tant instrumental, tant desenvolupament tecnològic, tanta vanitat sobre el progrés de la humanitat, en part indiscutible però mai distribuït amb equitat, i tot d’una ens trobem rodejats de pròtesis –instruments artificials que ens permeten anar més lluny– sense que cap d’elles funcioni. I les hem fet tan nostres que reaccionem com si haguéssim perdut una cama. ¿Ho són? ¿Som realment dependents de les nostres pròtesis?

Afortunadament, abans de deixar-nos endur per la depressió o la malenconia, cap a les onze es va fer la llum. I tot fa pensar que aviat es correrà a girar full, i si ho he vist no me’n recordo. Precisament per això cal estar previnguts i informats. Què és el que toca ara? Què va passar? Aquesta és la qüestió que els responsables polítics i econòmics –governs i empreses del sector– han de contestar. Amb noblesa i claredat. Sense deixar espais foscos. La conspiració és una fantasia molt instal·lada en les ments humanes, entre altres coses perquè trobar un culpable sempre alleuja, i legitima la dinàmica dels bons i els dolents. Dilluns podies sentir, en les converses entre amics i coneguts, òbviament sense cap dada ni informació, atribucions a Trump, a Putin, a Israel, al radicalisme musulmà, a tots els referents malèfics del moment. El president Sánchez ha volgut mostrar-se prudent i no s’ha mullat en cap direcció. És la seva obligació que realment sapiguem què va passar: què va provocar el demencial esclat en cadena. I els tècnics tenen l’obligació d’explicar-ho. Des de la ignorància, em faig una pregunta que m’agradaria que s’aclarís: com pot ser que un espai tan gran –Portugal, Espanya i part de França– pugui dependre d’un sol punt? I crec que és el que avui desconcerta més el personal: el caràcter aclaparador d’una reacció en cadena a una causa que està per aclarir.

2. Interrogants. La perfecció és un mite amb el qual ja s’han gronxat prou creences i ideologies. La condició humana és precària. I no hi ha res més absurd que negar-ho. Cada canvi, cada progrés, té els seus riscos. I és per aquí que hem de començar. Dilluns a la tarda a la Diagonal, per exemple, hi havia força gent passejant amb indicis de mandra de tancar-se a casa, però també amb una certa resignació. I cridaven l’atenció les concentracions, amb predomini dels joves, a la porta d’alguns grans magatzems intentant captar wifi, no sempre amb èxit. Se’ns ha fet difícil viure sense el dit ballant sobre el telèfon. Tanmateix, tot plegat no dona dret a oblidar que en aquests casos quasi sempre paguen els mateixos: les situacions crítiques es donaven prioritàriament entre els atrapats a les estacions d’uns trens sota mínims o entre els qui es van trobar penjats sense poder arribar al destí.

En tot cas, és una experiència que planteja molts interrogants, i no ens hauríem de resignar a acabar com sempre: d'aquí quatre dies ja no en tornarem a parlar, fins a la propera. Què va passar? Què o qui ho va provocar? Qui n’és responsable (per autoria criminal o per deixadesa i incompetència)? Però també les rivalitats polítiques que puguin tenir relació amb el cas. De moment, el ministre francès Ferrari ja ha aprofitat per dir que “França està més preparada que Espanya” i que per això allà l’impacte ha estat mínim. És cert?