Prou de nens morts

Mirin, la notícia d’ahir –cada dia en tenim– sobre la fam a Gaza diu que s’estén una malaltia neurològica estranya, especialment entre els infants. Provoca paràlisi i seqüeles de per vida (als que sobreviuen, esclar).

Al món hi ha moltes tragèdies inevitables, com ara aquesta riuada que ha engolit ciutats senceres, o els accidents o els incendis. Però n’hi ha, com la fam de Gaza, que són evitables. Es poden evitar ara mateix. En aquest instant, algú pot ordenar l’alto el foc, que es preparin dosis de menjar i sèrum, que es carreguin en uns camions, que s’obrin les fronteres i que, davant dels periodistes i els metges, es reparteixin. No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. Els éssers vius, plantes, animals i persones, ens morim si no ens alimentem. I per això, des que naixem, emetem senyals per ser peixats i per créixer i viure en aquest món el període que ens pertoca.

Costa molt, segons com, mantenir la vida d’un infant. Hi ha pares, aquí, al Vall d’Hebron, que no dormen vetllant els seus fills malalts, suant cada pas, cada dia, cada esperança petita. I hem d’admetre, doncs, que costi molt poc fer que la vida d’un infant s’escoli per l’aigüera perquè allà resulta que els deixen morir de gana?

Ja n’hi ha prou. No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S’estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam.