El que el diner no hauria de poder comprar

HI HA UN LLIBRE del filòsof Michael J. Sandel molt interessant i pertinent. El títol original és What money can’t buy, i es refereix als límits morals dels mercats. És un exercici de filosofia pública i pràctica: va analitzant exemples existents sobre tot el que es compra i ven a la nostra societat, a la vida real. Ens convida a reflexionar sobre què s’hauria de poder comprar des d’un punt de vista ètic, però a partir de la informació sobre què es pot comprar literalment. I els casos no són foscos ni basats en corrupcions, repassa ofertes que són públiques. A més d’abordar si està bé que una escola recompensi econòmicament els nens que llegeixen més llibres, o que qui pagui més faci menys cua al parc d’atraccions, inclou debats més durs com el de comprar òrgans. M’ha vingut al cap perquè hi surt algun cas de presó en què pagant més tens una habitació millor, com si fos un hotel. Insisteixo que no són casos de suborn, són condicions a l’abast de tothom en un determinat centre. Aquí en pocs dies hem passat de l’impacte de Ciutat morta, amb la cara que et queda quan imagines la idea de ser innocent i estar empresonat, a l’oportunitat que té Bárcenas de sortir sota fiança. Sembla del tot contradictori que tenir diners pugui afavorir-te, i es fa del tot escandalós quan el teu delicte és econòmic, de manera que, per dir-ho de manera simple, gràcies al que vas robar t’estalvies la pena per haver robat. A l’estat d’alarma, desconfiança, ràbia i impotència que han anat generant tots els casos de corrupció s’hi afegeix la frustració de confirmar que els diners no retornen mai i que a alguns personatges se’ls permeti comprar el que el diner no hauria de poder comprar.