Queda planeta per destruir
És ben interessant llegir en aquest diari, l'una al costat de l'altra, l'entrevista que fa Carla Turró al periodista Marzio G. Mian (un especialista en el paper clau que juga actualment l'Àrtic en la nova guerra freda –no és un joc de paraules– entre Rússia i els països de l'OTAN) i la crònica de Sònia Sánchez sobre la COP30, la cimera mundial sobre el clima que se celebra aquests dies a Belém, Brasil, a la regió de l'Amazònia. La COP30 ve carregada d'aniversaris rodons i de simbolismes (la selva amazònica –el pulmó del món, com se l'ha anomenat– és una icona de la lluita pel canvi climàtic, i a la vegada una de les zones naturals del planeta més sotmeses a pressions especulatives i financeres), i també de dubtes, incerteses, amenaces i núvols negres procedents de la política i dels grans diners. El que explica Mian sobre l'Àrtic és un exemple perfecte de com el canvi climàtic canvia les condicions geopolítiques: el fet que es fongui el gel de l'Àrtic només significa, per a alguns governs (amb el de Rússia al capdavant) i per a molts inversors globals, una nova gran extensió de terreny per conquerir i explotar, emportant-se per davant tot el que trobin. El món no s'acaba: primer l'hem d'esprémer fins a les escorrialles. Després ja veurem si marxem a colonitzar altres planetes, un tipus d'alternativa en la qual ja estan treballant els equips d'Elon Musk i altres personatges a qui agrada la rima entre megamilionari i visionari. Tot i que també rima amb parasitari.
Fa deu anys de l'Acord de París, que s'han de posar en paral·lel amb els cinc que es compleixen de la pandèmia de la covid-19. Els gràfics (que també podem veure a la crònica de la COP30) ens mostren que, d'ençà de la signatura de l'acord per part de 195 governs del món, les emissions de CO2, lluny de remetre, no han fet més que augmentar. Cauen en picat, això, sí, l'any 2020, com és lògic, a causa de l'aturada global de l'activitat. Però d'aleshores ençà es disparen i arriben, l'agost del 2025, al seu màxim. La idea que la pandèmia marcaria un punt d'inflexió i un canvi en la nostra manera de viure no va arribar ni a ser la formulació ingènua d'un bon propòsit: més aviat, un simple miratge. Segons com ho mirem, sí que hi ha hagut un canvi: hem aconseguit dur la pulsió consumista, escapista i autodestructiva fins a un paroxisme que segurament no havíem conegut mai com ara.
Que el canvi climàtic avança de pressa ja no és un advertiment dels científics, sinó una evidència que vivim en els nostres cossos, sobretot aquells que vivim en zones especialment afectades per aquest canvi, com és la Mediterrània. Tanmateix, ens trobem constantment davant de paradoxes com la de la COP30: una cimera global contra el canvi climàtic plena de negacionistes del canvi climàtic. Segurament s'arribaran a prendre decisions efectives només quan es produeixi un desastre tan gran que no sigui possible mirar a una altra banda. Mentrestant, manen sempre les dues grans característiques que identifiquen l'espècie humana: l'avarícia i l'estupidesa.