Quin govern ens cal

Amb l’entrada a presó de quatre consellers i de l’expresidenta del Parlament, la detenció del president Puigdemont a Alemanya i la reactivació de les ordres internacionals d’extradició, la defensa dels drets polítics i civils bàsics, avui amenaçats a Espanya, està començant a forjar un ampli consens democràtic a Catalunya que va més enllà de l’independentisme i fins i tot del sobiranisme, com ahir es va visualitzar al Parlament. I alhora està donant pas a un incipient corrent de solidaritat de l’opinió pública internacional, com es va veure també aquest dimecres amb l’editorial del New York Times -el reproduïm al diari- i amb la carta de quatre escriptors de prestigi a Le Monde. L’existència de presos polítics i polítics exiliats, fruit d’una deriva autoritària cada cop més evident, comença a incomodar fora d’Espanya, mentre a Catalunya està catalitzant noves aliances polítiques i socials de geometria variable que deixen en un extrem, cada cop més aïllats, Cs i el PP, amb els quals el PSC està marcant distàncies: ahir no va votar la resolució de Cs que demanava la dimissió del president del Parlament, Roger Torrent.

L’enduriment de l’ofensiva judicial per part de l’Estat com a única via per acabar amb el repte polític català, a part de tenir evidents costos personals -presos i exiliats- i polítics -aplicació del 155-, com a contrapartida està provocant també una reacció que pot ser la base per reconstruir una unitat sobiranista i un front democràtic. Partits polítics i societat civil han de sumar forces per donar, en primer lloc, una sortida intel·ligent, eficaç i absolutament cívica a la indignació popular. La gent està dolguda i vol ser útil. En segon lloc, aquesta unitat ha de denunciar i treballar coordinadament -a Catalunya, a l’Estat i a Europa- per revertir la injustícia que pateixen els presos polítics i els polítics exiliats. I en tercer lloc, i no per això menys important ni menys urgent, aquesta unitat ha de portar a la formació d’un govern d’ampli espectre que rescati les institucions d’autogovern, impunement segrestades de la voluntat popular. Ahir mateix, els comuns van proposar un executiu de caràcter tècnic, una iniciativa que cal tenir en compte tot i que aparentment té poques possibilitats de prosperar. En qualsevol cas, per tirar endavant aquesta triple feina unitària, imprescindible davant una crisi democràtica com l’actual, calen líders polítics valents, que parlin clar i assumeixin tota la responsabilitat de les seves decisions, encara que algunes, en aquests moments tan emocionals, siguin impopulars. Líders que no es deixin endur per la indignació que tots sentim, que tinguin el país sencer al cap -tots els catalans, votin el que votin, i pensin com pensin, tenen dret a una democràcia de debò-, que sàpiguen sumar sensibilitats ideològiques diverses, que entenguin que cal evitar el partidisme de curta volada i que no actuïn reactivament pensant només en el curtterminisme. Més que mai, el país necessita un govern efectiu encapçalat per algú de prestigi, amb trajectòria, amb capacitat de diàleg, un govern que es posi a fer la feina del dia a dia, tan necessària, i que alhora retorni l’esperança i la confiança imprescindibles per fer front a la involució de l’estat de dret. Un govern que parli cara a cara als catalans, a Espanya i al món en defensa de la dignitat democràtica. En defensa de Catalunya.