Quin és l'abast de la xarxa d'Epstein?
BarcelonaDurant anys, Jeffrey Epstein va formar part d’un món selecte. Un món de diners, avions privats, universitats prestigioses, fundacions, contactes polítics i una idea compartida segons la qual certes preguntes –les incòmodes– són de mala educació. Condemnat per delictes sexuals, Epstein no va ser expulsat d’aquest univers. Simplement, el delicte va ser ignorat.
Una tarda qualsevol, a Cambridge, algú del MIT Media Lab revisa una agenda abans d’una visita important. Entre reunions amb investigadors i filantrops hi apareix una anotació breu, gairebé codificada: “J.E.” La indicació és clara: aquella persona no ha d’aparèixer a l’agenda. No cal escriure el nom complet. Tothom sap de qui es tracta. Tothom sap també que els diners associats a aquell nom s’han ingressat. L’escena resumeix amb precisió quirúrgica qui era Jeffrey Epstein: algú acceptat en privat sense fer preguntes incòmodes.
Epstein no encaixava en cap categoria professional clara. No dirigia un gran fons, no publicava rendiments auditats, no tenia una trajectòria filantròpica traçable. El seu talent no era financer, sinó relacional. Administrava proximitat al poder. Sabia qui volia conèixer a qui, quines institucions necessitaven diners i quines persones volien sentir-se rellevants. Exercia una funció: fer circular prestigi i entretenir la tropa.
Elit cosmopolita
Aquest paper tenia sentit dins d’una elit cosmopolita transnacional que no s’identifica per fronteres ni ideologies, sinó per un conjunt de codis compartits: luxe discret, mobilitat constant, confidencialitat i el convenciment que l’èxit ofereix immunitat moral. Aquest ecosistema –format per bancs, universitats, fundacions, bufets d’advocats, hotels i avions– és autosuficient. Les mateixes persones es troben a Nova York, Londres, Davos o el Carib. Les regles no es discuteixen; s’intueixen.
Epstein era funcional. Facilitava trobades, lubricava relacions, oferia espais on el poder podia relaxar-se i reconèixer-se a si mateix. Però aquest mateix entorn, sovint descrit com a sofisticat i il·lustrat, funcionava també com una trampa. Una trampa per a homes poderosos amb una confiança excessiva en la seva invulnerabilitat. I una trampa devastadora per a noies joves, pobres o desarrelades, introduïdes en aquest univers com si fos una oportunitat i consumides amb menyspreu.
A Palm Beach, a la mansió d’Epstein, tot estava calculat. Luxe sense rigidesa, informalitat sense igualtat. Dones joves entrant i sortint. El sexe no hi apareixia com a excés, sinó com a moneda social, com un servei implícit dins d’un món en què diners, contactes i cossos circulaven. Sabem ara que també hi flotava l’extorsió. No calia cap amenaça explícita. N’hi havia prou amb la consciència que algú podia recordar massa bé el que havia passat i que s’havia fotografiat i filmat amb una naturalitat i una sistematització que costen de creure.
Quan el 2008 Epstein va ser condemnat per delictes sexuals contra menors, la seva trajectòria s'hauria d’haver acabat. No va ser així. En el seu entorn la condemna va funcionar com un entrebanc gestionable. El seu nom va continuar apareixent en correus, agendes i converses discretes. El delicte era conegut però no era determinant. Una coreografia d’irresponsabilitat compartida: decisions petites, racionals, defensables per separat, devastadores en conjunt.
Tot i la quantitat de documents, correus i testimonis que han sortit a la llum, l’abast real de les connexions polítiques d’Epstein continua sent opac. Se sap amb qui es relacionava, quins cercles freqüentava, quins noms apareixen en agendes i invitacions. El que encara no està clar és a qui servia exactament aquest entramat. ¿Era només un intermediari social extraordinàriament hàbil, o una peça –voluntària o instrumental– dins de mecanismes d’influència i dependència que superen el simple hedonisme d’elit? La pregunta està oberta.
Epstein va sobreviure socialment perquè el seu món estava entrenat per no fer preguntes que tanquessin portes. El silenci, en canvi, és una forma de capital. L’abús era menys incòmode que el conflicte. Excepte per a Melinda French Gates.
Masculinitat autocomplaent
Veure Epstein com una aberració individual és tranquil·litzador, però insuficient. El més inquietant del seu cas no és només el que va fer, sinó com va encaixar de bé en una cultura que confon privilegi amb superioritat moral i èxit amb abús. La masculinitat que el va fer possible no és sorollosa ni primitiva. És refinada, educada, autocomplaent. Funciona a través del dret a accedir, a consumir, a no haver de donar explicacions. En aquest univers, el cos de les noies es converteix en prova d’èxit, en confirmació de poder, en part del decorat, i les dones connivents ho fan per continuar formant part dels privilegis.
Epstein va entendre que el context ja feia la feina. Que el luxe anestesia. Que el prestigi protegeix. Que el silenci és més eficaç que qualsevol amenaça. El veritable escàndol no és que Epstein existís, sinó que durant tant de temps tan pocs trobessin motius per aixecar-se de la taula. O del llit.