Quin plaer, quin gran plaer (però calla!)
Sempre me’n recordaré, rient, de l’acudit gràfic del New Yorker on uns policies detenen una dona, en biquini, estirada a la tovallola de la platja, que llegeix Guerra i pau. Li diuen: “Ho sentim molt, ens haurà d’acompanyar. Guerra i pau no està considerada una lectura d’estiu”.
A l’estiu tenim més temps. És això, i això és molt important. No tenim preocupacions o no tantes. Per llegir, no s’ha de patir gaire. La lectura “d’estiu” té dos clients: el que no llegeix res durant l’hivern i, ara sí, llegeix un llibre (un sol llibre) i el que sí que llegeix a l’hivern i, ara sí, pot llegir més.
Estic llegint el llibre Des de dins de Martin Amis, potser el meu autor viu favorit. Parla de literatura. Diu que quan va llegir el seu primer Saul Bellow va pensar: “Vet aquí un autor que escriu per a mi”. Diu moltes coses, totes interessants. Per exemple, que el narrador “poc de fiar” ha mort, per culpa dels lectors. Jo me n’he fet un fart de parlar-ne als clubs de lectura d’aquest últim any.
És estranya la literatura. Qui et diu que no llegeix no et diu que no vulgui ficció. En vol. A la tele, per exemple, o als acudits o a internet. El que no vol és el format (llegir) que costa tant. Llegir és com córrer. Et costa acostumar-t’hi, si t’hi acostumes (cal fe) et tornes boig, però costa molt poc de desacostumar-s’hi. Per acostumar-t’hi cal que encadenis tres llibres bons. I com saber-ho? Preguntant als llibreters, a les llibreteres, que són els grans prescriptors. Quina emoció llegir Martin Amis, ara, abans, sempre. Quina emoció llegir, després, el llibre de Joan de Déu Domènech, que repassa la cuina popular del segle XIX gràcies a la literatura d’Emili Vilanova, autor d'Escenes barcelonines. Quin plaer haver llegit Inquiets, de la filla d’Ingmar Bergman i Liv Ullmann, sobre els seus pares. Quin plaer llegir, quin plaer, però no aspiro a compartir-lo, és meu.
