El Raimon d’Abadal jurisconsult (1945)

De l’article –traducció pròpia– que el periodista Manuel Brunet (Vic, 1889 - Figueres, 1956) va publicar, sota el pseudònim Romano, al setmanari Destino (1-XII-1945) arran de la mort de Raimon d’Abadal i Calderó (Vic, 1862 - Rupià, 1945), el 17 de novembre de fa vuitanta anys. Membre d’una llarga nissaga de juristes, historiadors i polítics, el catalanista conservador Raimon d’Abadal va ser desterrat a Alcalà de Xivert per la dictadura del general Primo de Rivera, l’any 1926, després d’empresonar-lo i destituir-lo del càrrec de degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Diputat al Parlament per la Lliga, es va exiliar a Itàlia el 1936.

[...] Raimon d’Abadal i Calderó va ser realment un jurisconsult, format amb grans dosis de Dret Romà corregit i vivificat per la cultura catalana i cristiana. La jurisprudència era com una germana seva, a la qual va aportar una sòlida erudició i una equanimitat rigorista. Els seus dictàmens –la gran obra de la seva vida– eren famosos. Desgraciadament, quan saquejaren casa seva el 1936, aquell patrimoni documental va desaparèixer. Per reconstruir aquesta obra monumental caldria que els advocats que haguessin guardat alguns d’aquells documents n'oferissin una còpia al Col·legi professional. Aquesta col·lecció seria un interessant instrument d’estudi, mirall d’una època, un valor intel·lectual en la Biblioteca corporativa i el més digne homenatge a aquell que un dia va ser degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. [...] Vaig conèixer Raimon d’Abadal més de prop a Roma que no pas a Barcelona. Exquisit en el tracte, era un conversador agudíssim. Vessava frases sentencioses profundes i tallants, amb llatinades, plenes, sovint, d’ironia i remarcades amb un lleu somriure. No oblidarem mai les reunions a la seva habitació de l’Hotel Rubens, a la via Borgognona, els diumenges a la tarda. [...] Parlava amb veu baixa i sense afectació. Semblava que a Roma es trobava en el seu element. Després de passar un temps a Florència, en una pensió de la Via della Spada, i de recórrer la ciutat pam a pam, es va dedicar a l’exploració minuciosa de Roma. Va visitar infinitat de vegades la Mostra Augusta, exposició grandiosa celebrada en commemoració del bimil·lenari d’August. El vaig trobar diversos cops en aquella “exposició de la romanitat”. Un dia vam anar amb ell al Capitoli. En aquella plaça, obra de Miquel Àngel, el lloc més venerable de la Roma anterior al cristianisme, Raimon d’Abadal va dissertar extensament sobre les virtuts polítiques dels romans. [...] L’emigració, fins i tot l’emigració daurada –daurada amb purpurina– és una cosa molt dura. Va arribar un dia que l’esperàvem a l’estació de la ciutat suïssa de Montreux. Venia sol. A l’arribar a l’habitació de l’Hotel des Palmiers, Raimon d’Abadal es va asseure i va esclafir en plors. No és pas probable que la seva família l’hagi vist plorar dues vegades. La seva norma era la contenció en la paraula i en el gest. No era pas home de deixar-se vèncer fàcilment i de lliurar-se al sentimentalisme. Va tractar d’ofegar el plor amb un comentari irònic. “Les guerres civils –va dir– són tan antigues com el món. I també a Roma li va caldre patir-les”, va afegir amb un somriure resignat. Però ni tan sols en aquells moments, en aquell període d’adversitat, no va sortir mai dels seus llavis una paraula d’odi ni una expressió ofensiva o grollera.