Rajoy a Andorra
Èdip a Colonos o Ifigènia a Àulida són títols de tragèdies gregues, degudes a Sòfocles i Eurípides respectivament. Rajoy a Andorra també podria ser el títol d’una altra, si no fos que aquí el gènere dramàtic patina i rellisquem molt més a prop de l’esperpent. És una historieta extremadament grollera i gens exemplar que tracta sobre com un president del govern d’Espanya (Rajoy, aleshores en el càrrec) i dos dels seus ministres (Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz, d’Hisenda i d’Interior respectivament) van enviar policies a Andorra amb la finalitat d’extorsionar banquers per tal d’obtenir informació fraudulenta que els permetés inculpar Jordi Pujol, Artur Mas i Oriol Junqueras, i així desacreditar el Procés independentista.
Com es pot veure, els personatges mateixos ja arrosseguen un historial (en particular Rajoy i Fernández Díaz) que només d’esmentar els seus noms ens du directes a les clavegueres de l’Estat i a l’anomenada operació Catalunya, l’existència de la qual va ser negada oficialment mil vegades i finalment confirmada (per bé que tothom ja sabia que era certa), com tot el que fa referència a secrets d’estat a Espanya, per les gravacions de l’ínclit comissari Villarejo.
En aquesta ocasió la notícia és diferent del que és habitual, perquè sembla que la impunitat amb què es van cometre aquests xantatges podria ser trencada. L’Audiència de Madrid ha rebutjat els recursos presentats per Rajoy i els seus ministres, i ha avalat d’aquesta manera la comissió rogatòria de les autoritats andorranes per poder jutjar els fets. Això ens situa més a prop d’aclarir davant d’un tribunal la identitat del misteriós i esquiu M. Rajoy, tot i que no sigui per cap de les trames de corrupció relacionades amb el finançament del PP, sinó per la utilització indeguda de les institucions per difamar els adversaris polítics.
Això no tan sols és delicte, sinó que constitueix un atemptat contra la idea mateixa de la democràcia. I el problema, ja ho hem dit, és la impunitat amb què els governants espanyols s’han acostumat a perpetrar aquest tipus d’actuacions, amb l’aquiescència i la complicitat de la resta dels poders de l’Estat, sempre en nom d’Espanya i quasi sempre en defensa, segons ells, de la seva unitat. Els mandats de Rajoy van ser especialment rics en aquest tipus d’episodis i en els de corrupció, i Rajoy en concret va ser un president que (lluny de no assabentar-se de res, com solia fingir) estava directament als comandaments de molts d’aquests fets. Per això, i tot i que és altament indubtable que acabi succeint, seria desitjable i necessari que ell, Montoro i Fernández Díaz haguessin de respondre judicialment almenys d’aquesta connexió andorrana de l’operació Catalunya. Aleshores potser sí que començaria (només començaria) a obrir-se pas i a agafar una mica de pes i de credibilitat aquella expressió que a Rajoy li agradava tant esmentar durant la seva presidència: l’imperi de la llei, deia, i gairebé aconseguia que no se li escapés el somriure burleta.
