Régis Debray per ell mateix (1968)
Peces històriques
De la crítica de llibre de Jacques Amalric (Nantes, 1938-Ajaccio, 2021) publicada aquest mes fa 56 anys a la revista Le Monde diplomatique (III-1968). Era redactor en cap del diari Le Monde. Traducció pròpia. L’exèrcit de Bolívia va detenir Régis Debray (París, 1940) [foto Agence Gamma] després d’haver entrevistat al mític guerriller comunista Che Guevara (Argentina, 1928-Bolívia, 1967), mort el 9 d’octubre de 1967. El corresponsal Àngel Zúñiga, en una crònica a La Vanguardia (14-X-1967), va qualificar Debray de periodista marxista. La segona promoció de l’Escola de Periodisme de l’Església (CICF) es va posar el nom de Promoció Régis Debray al graduar-se el 1968. Demà hi haurà una trobada d’exalumnes en el centre on hi havia aquella escola barcelonina.
El 18 de novembre de 1967 Régis Debray ha estat condemnat a trenta anys de presó per un tribunal militar bolivià constituït a Camiri, al final d’un llarg procés ajornat dia a dia durant setmanes, al final també d’un llarg empresonament preventiu, amb vexacions de tota mena, acusacions fantasioses i interrogatoris amb conclusions que no són al sumari. Obert en condicions particularment dubtoses, aquest procés ha estat marcat, com la seva instrucció, per innombrables vulneracions dels drets elementals reconeguts als detinguts; ha estat marcat també per una condemna injustificada, amb jutges militars obstinats a veure en aquest universitari francès no pas l’intel·lectual revolucionari que és indiscutiblement sinó un aventurer internacional a sou del castrisme, culpable dels pitjors crims. Els jutges de Camiri van refusar fer l’únic procés que tenien dret a fer, és a dir el de les idees diametralment oposades a les seves; han preferit deformar els fets, insensibles a l’escàndol que contribueixen a perpetuar amb aquest capteniment. Fill d’una certa aristocràcia parisenca, ha estat útil per Debray, revolucionari intel·lectual, poder-se explicar clarament, situar-se. És això el que ha fet en el seu judici, en dues intervencions extremadament dignes, a propòsit de les quals s’ha declarat solidari amb els guerrillers bolivians, ha exposat la seva admiració pel Che que acabava de ser abatut, ha remarcat no ser gens culpable dels “crims” que li han estat imputats i ha demanat ser jutjat per “complicitat intencionada”. Això s’explica en el llibre que acaba de publicar François Maspero [“Le Procès Régis Debray”, 1968] i que val la pena de llegir abans d’opinar sobre un assumpte sovint deformat. Prologat per Jean-Paul Sartre, aquest volum conté també el text de la sentència de Camiri, la defensa extremadament honesta de l’advocat d’ofici Raul Novillo, un militar bolivià que en el seu al·legat final avisa que el cas pot esdevenir un nou J’Accuse [l’article de Zola en defensa del capità Dreyfus transcrit en aquesta secció el 13-I-2014]. La primera part és una carta de Debray “als seus amics”, un text que posa les coses al seu lloc. [...] Són puntualitzacions que no li calia fer si no fos “presoner” del seu naixement. ¿Quants d’aquells que li han donat suport el coneixen dels temps en què va publicar els primers escrits: “El Castrisme: la llarga marxa de l’Amèrica llatina” a Temps modernes; “Alguns problemes d’estratègia revolucionària” a Cahiers marxistes-léninistes i “Quinze dies en els maquis veneçolans”? Són textos que integren la part essencial d’un nou volum publicat per Maspero [“Essais sur l’Amèrique latine”]. Poden constituir una útil introducció a “Révolution dans la révolution?”, llibre publicat pel mateix editor encara no fa un any. [...] Intel·lectual d’esquerres, els escrits de Régis Debray el mostren més aviat com el divulgador d’una teoria revolucionària i no tant com un mer teòric. [...]
