L’era de la divergència

Cal regular l’exercici del poder del capital perquè actuï d’acord amb el règim democràtic i no com si fóssim en un de feudal

Intentem fer un cronograma per al món occidental del segle XX, que, com considera Hobsbawm, va començar amb els Acords de Versalles després de la Primera Gran Guerra i va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Destaquen els feliços anys 20, la gran crisi del 29, els desassossegats anys 30, la Segona Guerra Mundial i quatre dècades insòlites de pau i prosperitat. Des d’Esping-Andersen fins a Donald Sassoon els defineixen com l’edat d’or de la socialdemocràcia o la gran era del consens. El consens entre esquerra i dreta, entre capital i treball, entre guanyadors i perdedors. Una època marcada per la consolidació i extensió dels drets, la construcció europea i el manteniment de l’ordre mundial definit post Bretton Woods, el creixement del PIB i el desenvolupament de l’estat del benestar.

No obstant això, al segle XXI aquests consensos semblen definitivament trencats. Institucions tan poc sospitoses com el Fòrum Econòmic Mundial enumeren els problemes: 1) Desigualtat creixent. 2) Persistència de la desocupació. 3) Dèficit de lideratge. 4) Descrèdit del multilateralisme. 5) Debilitament de la democràcia representativa.

La ruptura dels consensos afecta la socialdemocràcia europea, més que altres forces polítiques, justament perquè hi basa les seves promeses. La pèrdua de suport popular és massiva, amb baixades de més del 50% en molts casos. Independentment de si aconsegueixen governar, com en el cas francès, independentment que tinguin líders atípics com Renzi o rescatats d’altres temps com Corbyn, no és gaire arriscat afirmar que si alguna cosa defineix avui la socialdemocràcia europea és un sentiment de perplexitat. Una perplexitat que es mou entre una nostàlgia que creu que tot temps passat va ser millor i que intenta recuperar les receptes que es van deixar de banda, i una nostàlgia del futur que neix del fet de no reconèixer els electors als quals pretén representar.

No és gaire arriscat afirmar que si alguna cosa defineix avui la socialdemocràcia europea és un sentiment de perplexitat

La nostàlgia, però, com la vehemència, mai han servit de gaire, i poden aconseguir, com a màxim, un projecte de resistència davant l’adversari, més que un de conquesta per a tothom.

El dilema segueix sent què s’ha de fer amb el futur i com, en aquest malestar polièdric ple d’incerteses, s’aconsegueix articular una idea de progrés basada en ciutadans sobirans en un món que ja és global i que concentra el poder en les -poques- mans d’una nova classe corporativa transnacional que és executiva però no propietària, i per tant no està lligada a res. Veure com s’exerceixen els valors de la societat liberal, on es jutgen les coses pel que valen i no pel que costen, és ara com ara una qüestió plena d’interrogants.

Encara que tinc més dubtes que solucions, tinc la impressió que és important que aquest repte s’afronti amb una actitud diferent de la que estem veient. Que fugi de les mirades escolàstiques, de la hipertròfia política que pensa que amb voluntat se soluciona tot, i que entengui també que la necessària ideologia té poc a veure amb les certeses ideològiques. Com deia Voltaire, “la incertesa és una posició incòmoda, però la certesa és una posició absurda”.

Però amb actitud i prou tampoc arribarem gaire lluny. El repte intel·lectual i programàtic s’hauria de centrar a veure quines noves polítiques públiques poden refer les dicotomies que abans anaven unides i ara són divergents. La divergència entre riquesa i treball, entre progrés i benestar, entre legitimitat i llei, entre local i global i entre la velocitat (geològica) de l’acció i la velocitat (supersònica) de la informació.

Al segle XX la riquesa anava acompanyada de més treball i el progrés de més benestar. Si no es recusen aquestes bases, l’apel·lació al canvi és retòrica

Al segle XX, la riquesa anava acompanyada de més treball i el progrés de més benestar. Això és el que ha canviat i defineix aquesta era de divergència en què s’està convertint el XXI. Sense tornar a cosir les bases, l’apel·lació al diàleg o al canvi són pura retòrica. És llavors quan, frustrats i impotents perquè qui té de facto el poder no té la legitimitat, es vota una opció que segueix sent estèril però que ens sembla més valenta. Em sembla rellevant el que deia un elector grec a peu d’urna: Tsipras no ha fet res del que havia promès, però almenys ho ha intentat.

Tampoc sé quines són les polítiques necessàries per tornar a cosir els atributs d’una ciutadania plena. Ja he dit que tinc més dubtes que solucions. Però em semblen interessants i inexplorades en la geografia espanyola totes les discussions que -en el que Víctor Lapuente anomena bisexualitat política- estan pensant nous models per a un estat emprenedor més que protector, i un mercat més ben regulat per generar menys desigualtats en lloc de centrar-nos només a mitigar-les. Cal regular l’exercici del poder del capital perquè actuï d’acord amb el règim democràtic i no com si fóssim en un de feudal. També em semblen interessants totes les discussions que giren al voltant del potencial de les ciutats com a nou eix de governança efectiva en tant que combinen com ningú pragmatisme i innovació. Accedir, més que posseir, serà un dels nous eixos econòmics, i des de moltes ciutats s’estan posant en marxa iniciatives interessants, des de l’economia col·laborativa fins a solucions audaces contra l’escalfament global. Aquest enfocament de baix a dalt, de la polis a l’estat, no existeix al nostre país. Seguim en el think global, act local en lloc del think local to act global. La revolució de les petites coses, de la petita gran política, del gris del detall tant quan parlem del cementiri de pneumàtics de Seseña com del control de l’execució pressupostària, és també un eix inexplorat que no abunda en la nostra conversa pública, ni tan sols en les malditas hemerotecas d’Ana Pastor, on no es jutja els polítics pel que diuen sinó per si han dit sempre el mateix o no. En aquestes polítiques, que depenen exclusivament de nosaltres, hi ha molt per fer. Encara que no siguin les més sexis per al debat públic.

Desconec quin recorregut tindran totes aquestes iniciatives que passen al món, i desconec també la utilitat final de l’esforç d’intentar pensar en aquests termes, però sí que sé el que està passant amb la política al nostre país. Sincerament, res gaire encoratjador. Per això estaria bé deixar d’exclamar-nos i començar a caminar.

Més continguts de