Rússia i l'OTAN: una espiral d'irracionalitat
En la geopolítica global estem en un moment de transició de futur incert. Incert i perillós.
En un article anterior ("La guerra té raons que la raó no entén") assenyalava que des de com a mínim l’edat de bronze les relacions internacionals es veuen atrapades sovint en l’anomenada trampa de Tucídides o dilema de la seguretat. Armar-se i fer la guerra per temor de l’enemic. Tant el grec Tucídides (segle V aC) com el romà Polibi tres segles més tard mostren les possibilitats i els riscos del que Vegeci (a l'obra Epitoma Rei Militaris) sintetitzà, cap al 390 dC: “Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum” ("Si realment vols la pau, prepara la guerra"). El risc és que si l’altre també es manté ferm, els dos poders enfrontats poden tenir la guerra malgrat que cap dels dos no la vulgui.
En la guerra actual entre Ucraïna i Rússia crec que hi ha un greu error inicial que no s’ha corregit sinó tot el contrari: la pretensió d’alguns polítics occidentals, que després de guanyar la Guerra Freda han volgut guanyar també la postguerra d’una manera contundent –expansió de l'OTAN a l’est europeu– amb l’objectiu d’empetitir les potencialitats futures de Rússia. A hores d’ara sabem que ha estat un mal càlcul.
La guerra no es decideix a Ucraïna, sinó en alguns despatxos de Washington i de l'OTAN (que venen a ser el mateix). La UE és un actor molt secundari. El discurs legitimador presenta Putin com un autòcrata embogit. Intencionadament es van desconsiderar les ofertes russes d’establir acords amb Occident en els primers anys d’aquest segle. El menysteniment va ser total. L’expansió “defensiva” de l'OTAN va ser clara, fins i tot amb Ucraïna i Geòrgia a la sala d’espera (això recorda la idea dels historiadors que pretenien que la construcció de l’Imperi Romà va ser “en defensa pròpia”). Sense col·laboració, apropar l'OTAN a Rússia només es pot llegir com una amenaça.
La resposta russa: el 2014, ocupació de Crimea i suport a la independència de territoris ucraïnesos orientals de cultura russa (Donetsk i Luhansk). El 2015, els Acords de Minsk (2015), avalats formalment per França i Alemanya, es van signar sense cap intenció de complir-los. El 2022, finalment la guerra.
Putin és, efectivament, un autòcrata, però no està gens boig. La seva actuació resulta racional, encara que sigui sovint per objectius perversos. La majoria d’actors i mitjans occidentals presenten la invasió russa com a il·legítima perquè viola les fronteres establertes, com així ha estat, mentre que des de Rússia l’expansió prèvia de l'OTAN es percep com una amenaça per a la seguretat, a més d’esgrimir arguments de caràcter històric i cultural que no són un detall (Crimea, per exemple, havia format part de Rússia des dels temps de Caterina II, al segle XVIII, fins a la “cessió administrativa” a Ucraïna dins de l'URSS feta per Khrusxov l’any 1954).
La situació de l'OTAN és paradoxal. D’una banda, la guerra l’ha reforçat amb la integració d’estats amb vocació de neutralitat (Finlàndia, Suècia). Des del 1949, l'OTAN ha passat dels 12 estats inicials als 32 actuals (un més cada quatre anys). D’altra banda, podria ser que aquest reforçament li comporti un debilitament a escala global. Els països del Sud Global observen el desenllaç d’un conflicte en el qual mostren una clara voluntat de quedar-se al marge. La Xina es va reforçant i espera. El wait and see té avui copyright xinès. Pot ser que al final de la crisi l'OTAN hagi disminuït el seu poder dissuasiu pràctic.
Que Rússia ataqui algun estat de l'OTAN no sembla probable. Però respondrà si l’ataquen. Ho repeteixo: Putin és un autòcrata, però no està gens boig. A més, sembla molt improbable que Rússia sigui la part perdedora de la guerra. De fet, les sancions econòmiques l’han reforçat, ja que ha trobat alternatives a l'est i al Sud Global (Índia), s'està consolidant al continent africà (al Sahel) i si la guerra segueix podria expandir-se a la zona d’Odessa i del nord del mar Negre, tot connectant amb el territori prorús de Transnístria. Paral·lelament, la posició dels EUA en el conflicte entre Israel i Hamàs li suposa un desprestigi creixent –subministrar armes a Israel i ajuda humanitària a Gaza– suposa una constant dissonància deslegitimadora.
Crec que caldria aturar aquesta espiral d’irracionalitat i afavorir un cessament de les hostilitats malgrat que no s’estableixi un compromís formal de pau. O ens encaminem cap a un alto el foc o ho fem cap a una extensió de la guerra amb implicació d’actors europeus en un context amb armes nuclears que canvia radicalment els escenaris de futur.
Correm el risc que s’estigui fabricant una guerra irracional de profecia autocomplerta. Cosa que seria tan nefasta com irresponsable pensant en les generacions actuals i en les futures.
Caldrà organitzar noves mobilitzacions ciutadanes als estats europeus. Un nou “No a la guerra”. I defugir els maniqueismes i la frivolitat amb què parlen alguns dirigents occidentals. La banalitat de la guerra forma part de la banalitat del mal.
La situació encara no és irreversible (en política quasi res ho és). El contraatac ucraïnès ha fracassat. I tenen problemes logístics, de soldats, d'armament i de munició. Sembla que una Ucraïna a dins de la UE, però fora de l'OTAN, podria ser acceptable per a Rússia a canvi d’una consolidació dels territoris que controla. I Ucraïna, la part més dèbil del conflicte, obtindria estabilitat, pau i més benestar. Cap de les dues parts maximitzaria els seus objectius inicials (envair tot Ucraïna i expulsar els russos del territori). Cal un compromís pragmàtic. Malgrat els costos i l’orgull ferit per les mal calculades expectatives inicials del tàndem EUA-OTAN. Una escalada prebèl·lica fa pujar les condicions per acabar la guerra. El temps juga a favor de Rússia.
Tot això no impedeix que la UE necessiti construir un sistema propi de defensa sense el paraigua americà, que pot estar foradat quan el necessites. Paradoxalment, un triomf de Trump pot ajudar perquè la UE s’hagi d’espavilar d’una vegada en termes de defensa i de més unitat política.
Si realment no vols la guerra, prepara la pau.
