De Sarkozy a Trump (passant pel Louvre)

Des del seu complex/orgull de gran nació jove, els americans sempre han sentit fascinació, i també certa angúnia, per la relació que tenen els francesos amb la seva història i la seva cultura. Literalment es pot dir que les adoren, i bona part del mite de la grandeur i de la retòrica del nacionalisme francès (tan embafadora com la de qualsevol altre nacionalisme europeu, però més potent, amb permís d'Alemanya) es basa, precisament, en les fites culturals de la història del país. Als americans això els impressiona: a la pel·lícula The train (1964), Burt Lancaster interpretava un heroi de la resistència francesa que lluitava contra l'espoli d'obres d'art per part dels nazis, ja cap al final de l'ocupació. Una conservadora del Jeu de Paume li suplicava que aturés un tren carregat de quadres de grans pintors amb arguments apassionats: “Ens han pres el país i el menjar, viuen a les nostres cases, ara volen endur-se el nostre art. Aquestes pintures són França”. La discussió sobre què és més valuós, si l'obra d'art o la vida humana, plana sobre tota la pel·lícula. Per altra banda, els francesos senten també atracció pels americans, i això s'ha vist també a través del cinema: la Nouvelle Vague consisteix en gran mesura en una reinterpretació dels codis establerts pel cinema de gènere del Hollywood clàssic, en especial del gènere negre. Cal no oblidar que l'Estàtua de la Llibertat va ser un regal de França als Estats Units per celebrar el centenari de la seva declaració d'independència. Veien en el jove país de l'altra banda de l'Atlàntic que s'havia emancipat amb una Constitució humanista una nova encarnació dels ideals de la República: llibertat, igualtat, fraternitat.

Ara som en un moment en què la Cinquena República trontolla amb governs que duren setmanes o mesos, un president orgullós i obstinat que no s'aplica ni la més lleugera autocrítica, una extrema dreta cada dia més puixant i un altre expresident que ha entrat a la presó perquè la justícia ha sentenciat que és un delinqüent. Enmig de tot això, un estrepitós robatori al Louvre digne d'una història de Fantômas, d'Arsène Lupin o de Tintín, amb les joies de la corona (la mateixa corona que va ser, com sabem, decapitada per la Revolució) com a botí. Per la banda americana, avui el president és un energumen que fa vídeos amb IA en què apareix amb una corona al cap (res més antiamericà, ni més antifrancès, que un rei) pilotant un caça des del qual tira merda damunt els manifestants que protesten contra els seus desvaris. És el mateix sapastre, Trump, que divendres passat va tornar a escridassar Zelenski (aquesta vegada a porta tancada, això sí) perquè vol “pacificar” Ucraïna amb tant d'encert i bon sentit diplomàtic i polític com ha pacificat Gaza.

Tot el que hem esmentat són signes de decadència, certament. Ara bé, no oblidem que França du molts d'anys d'avantatge pel que fa a la democràcia, i té autoritat per donar-ne lliçons: un expresident corrupte entrant a la presó és una cosa que encara estem lluny de veure per aquí.