El segrest populista de l'estat del benestar
El segrest populista, segons el ChatGPT, consisteix a apropiar-se de les polítiques socials i condicionar-les a criteris partidistes o clientelars. El populisme d’esquerres promet ampliar l’estat del benestar amb un discurs fortament redistributiu que pot xocar amb la sostenibilitat fiscal, i el populisme de dretes defensa prestacions socials però “només per als de casa”, i n'exclou els immigrants o les minories. Ambdós casos comporten un gran risc: l’estat del benestar pot deixar de ser universal i esdevé una eina de polarització política em comptes de ser un instrument de cohesió social.
Posem un exemple real, que veiem que ja ha sortit a la llum al Regne Unit i a Portugal, i del qual aquí ja es comença a parlar: la fallida dels sistemes nacional de salut i les dificultats estructurals i funcionals per garantir una atenció sanitària universal, equitativa i sostenible. L’envelliment de la població i la manca de finançament suficient per atendre les noves i creixents necessitats de la població són una realitat, i els símptomes visibles de la fallida són llistes d’espera excessives, sobrecàrregues de treball, dificultats per retenir talent, desconfiança de la població. Tot plegat genera desigualtats i desequilibris territorials que porten a una privatització encoberta.
Només fa 40 anys que es va aprovar la llei general de sanitat, coneguda com llei Ernest Lluch, que apostava per dotar-nos d’un Sistema Nacional de Salut de tots (finançat per impostos) i per a tots (d’accés universal). Semblen molts anys, però no són tants, i els que hem viscut la Transició sabem el que ens hi juguem si el posem en risc.
I això s’ha de compartir i fer arribar a la població, no des del populisme ni el proteccionisme infantil, sinó explicant la realitat i demanant corresponsabilitat en la presa de decisions. I no es fa.
L’actual amenaça és de sostenibilitat, de manca de recursos públics que competeixen per atendre els serveis públics. Però també de discursos provocadors i populistes que a mesura que s’incorporen fan que els governs qüestionin i retallin l’accés universal als serveis d’un estat del benestar.
La sostenibilitat segur que implica fer canvis estructurals i reformes que ens permetin fer més i millor amb el que tenim, però amb això no n’hi ha prou. Cal corresponsabilitat en la presa de decisions, apostar per un nou contracte social en què govern, món local, sindicats, patronals, professionals i ciutadans siguem corresponsables en el repartiment adequat i equilibrat dels recursos escassos. On els destinem? A generar expectatives i guanyar vots, a millorar condicions laborals, a millorar accessibilitat i llistes d’espera, a atendre necessitats emergents no cobertes, a inversions en equipaments i infraestructures, a recerca i innovació. I alhora a exigir rigor, transparència i responsabilitats en el govern i la gestió dels serveis públics.
Aquesta realitat no lliga amb els debats parlamentaris sobre els sistemes de salut; no es vol parlar de risc de fallida del sistema de salut perquè això exigeix prendre decisions que no donen vots. Seguim parlant de construir nous hospitals i dispositius quan hi ha necessitats sanitàries i socials, comunitàries i emergents no ateses. Seguim qüestionant el model de la concertació confonent la població perquè cregui que concertar és privatitzar la sanitat quan és un model de gestió de serveis públics que permet sumar recursos, professionals i coneixement a través d’una xarxa territorial de proximitat i d’excel·lència per a tothom.
Potser és el moment d’evolucionar d’un estat del benestar (garant del benestar de les persones) a una societat del benestar (responsabilitat compartida) amb la participació i compromís de tota la societat, construint un entorn on les persones puguin viure amb dignitat, on generar ocupació digna sigui una de les prioritats de les polítiques socials, amb un teixit social compromès amb la inclusió i la cohesió social.
Els reptes de futur exigeixen corresponsabilitat, i les transformacions necessàries requereixen estabilitat d’estratègies i valors. No podem deixar-ho només en mans dels governs amb cicles electorals curtterministes. La realitat unifica, els partidismes separen. Des d’una governança pública de qualitat que garanteixi la protecció universal, cal recuperar el valor de la societat civil robusta i compromesa per preservar el que tenim. No podem deixar que el populisme segresti la pervivència d’un sistema de salut de tots i per a tots.