Sentir i escoltar

A casa no se’ns hauria acudit mai dir que “la ràdio no s’escolta bé”. Si la recepció del senyal no era bona, dèiem “la ràdio no se sent bé”. I el mateix passava quan la veu per telèfon arribava amb dificultat (època analògica), en què dèiem: “Crida més, que no et sento!” i no pas “que no t’escolto”, perquè això últim hauria significat que li estàvem dient al nostre interlocutor que ens estàvem tapant les orelles per no sentir res del que deia. De fet, quan volíem que algú prestés atenció al que estàvem expressant dèiem: “Escolta, que no em sents?” Igual que les esbroncades paternes venien precedides d’un: “Escolta bé el que et diré ara...!”

També dèiem que “aquest senyor és d’aquells s’escolta quan parla”, imatge claríssima per explicar que escoltar és un sentir però amb consciència, mirant d’entendre voluntàriament. Però aquesta distinció entre sentir i escoltar, que per a mi és tan natural, ja no ho és tant, o no ho és gens, per a les noves generacions de catalanoparlants, que tot el dia escolten però mai no senten. I quan els sento que diuen que “el mòbil no s’escolta”, em fan venir ganes de preguntar-los si és que m’estan prohibint fer servir l’altaveu del mòbil, o si l’aparell ha decidit no sentir-se a ell mateix (que tenint en compte la robotització en curs, és ben plausible). 

A casa vaig sentir dir “busson”, “enxufe” i fins i tot “caixa d’ahorros”, però tots aquests barbarismes van ser ràpidament escombrats així que el català va tornar a ser del domini públic. Avui, la transformació del català afecta el geni de la llengua, les distincions més o menys subtils que fan que el català sigui una expressió genuïna i rica i no una simple traducció. I, per cert, per al cas que ens ocupa, al castellà li està passant igual. I no vol dir el mateix “no te oigo” que “no te escucho”.