La sequera, una arma política?

Piove, porco governo! Aquesta frase cèlebre, que tantes vegades ha servit per explicar la política italiana per dir que tot és culpa del govern, fins i tot quan plou, s’haurà de reformular en negatiu. Amb l’inici de les restriccions en el consum d’aigua, que no plogui també serà culpa del govern, i està cantat que aquest serà un tema de brega política assegurada. Amb unes eleccions municipals a tocar i sabent que en campanya electoral tot s’hi val, es farà un ús polític de la sequera sense miraments.

La sequera que patim a Catalunya ja és més greu que la viscuda fa 15 anys. És cert que, el 2008, el nivell dels embassaments es va reduir per sota del 20% i ara està al 27%, però cal tenir en compte que des de llavors s'han posat en marxa les plantes dessaladores que tenim avui i que fa mesos que treballen al màxim de la seva capacitat, cosa que ha permès alentir l’ús de l’aigua dels rius. L’excepcionalitat que vivim avui s’explica pel fet que fa 28 mesos que quasi no plou, i, amb els registres disponibles, cal remuntar-se a l’any 1905 per trobar una situació de pluviometria pitjor.

Amb aquest escenari, el Govern de Catalunya fa mesos que ha començat a prendre mesures. A finals de l’any passat ja es va declarar l’alerta per sequera a l’àrea metropolitana de Barcelona i es va començar a introduir aigua reutilitzada a les xarxes. A finals de febrer, es van prendre noves mesures aprovant un decret llei en què s’ordenava la reducció dels consums d’aigua destinats a l’agricultura, a la indústria, a zones verdes i a usos recreatius, i que afectava 224 municipis de 15 comarques on viuen 6 milions de persones.

La falta de neu al Pirineu agreuja definitivament la situació, ja que el cabal dels rius no es recuperarà i obligarà a anar incrementant la intensitat de les restriccions fins a limitar el temps i el consum d’aigua de boca als domicilis. Si no plou, no estem tan lluny d’aquesta dura realitat. Però és que la quantitat d’aigua que ha de caure ha de ser d’un volum excepcional, perquè tenim uns boscos assedegats que absorbiran molta de la pluja que caigui abans que arribi als aqüífers. I el fet que la massa forestal en el territori català no hagi deixat de créixer per l’abandonament de conreus ho fa tot més complicat.

Quan l’aixeta no ragi a qualsevol hora caldrà buscar culpables. Per a uns, la culpa serà de l’ús ineficient que fa de l’aigua el sector agrícola i ramader, que en consumeix el 70%; per a uns altres serà la poca consciència dels consumidors domèstics, que en gasten prop del 20%, i per a altres serà la insensibilitat de la indústria, que en consumeix una mica més del 10%. Però, en el terreny polític, que l’aixeta no ragi a totes hores serà culpa del govern. Non piove, porco governo!

La sequera, com els incendis, és un fenomen cíclic i intrínsec en un clima mediterrani com el nostre. Per fortuna, fa dècades que s’han anat fent inversions per gestionar aquest tipus d’inclemències. La construcció de canals de reg i la lenta modernització dels sistemes de regadiu, la implantació d’instal·lacions per afavorir la reutilització de l’aigua i, en els últims anys, la construcció i posada en funcionament de plantes dessaladores d’aigua marina són exemples d’actuacions governamentals fetes per governs i administracions gestionats per tots els colors polítics. Segur que, amb la perspectiva dels anys, es pot identificar millor quines actuacions generen més eficiència, però és pràcticament impossible mantenir una situació de normalitat en el consum de l’aigua quan la climatologia es comporta amb una excepcional anormalitat.

En els propers mesos, la sequera formarà part de la picabaralla política si no plou aviat i plou prou. I com sol passar en aquests debats de màxims, tot s’imputarà a la falta de previsió, donant a entendre que les alternatives en la gestió d’una sequera tenen més a veure amb la voluntat política que amb el fet que plogui. Seguríssim que en l’últim any, en l’últim lustre, en l’última dècada i en l’últim segle es podien haver pres més i millors decisions que avui suavitzarien l’efecte d’una sequera o donarien més eines per afrontar-la. Però, per a un debat serè, sense demagògia ni oportunisme, estarà bé que aquells que assenyalin els governs com a responsables de la sequera d’avui expliquin també què és allò que s’hauria d’haver fet i no es va fer.

Gestionar els efectes d’una sequera greu generarà tensions importants a nivell municipal i a nivell nacional. I tal com va passar amb la pandèmia viscuda els darrers tres anys, seria desitjable conjurar-se per afrontar la situació des del consens polític i des de la responsabilitat. Prendrem mal si, com a país, es fa un ús polític i partidista de la sequera. Sens dubte, seran més útils les propostes que els retrets.