Serenitat després dels atemptats (1905)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’editorial de 'La Veu de Catalunya' (27-XI-1905) que dirigia Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917). Tal dia com ahir del 1905 uns militars van assaltar les redaccions del '¡Cu-Cut!' i de 'La Veu de Catalunya'. Estaven indignats per l’acudit de Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), inspirat en el banquet per la victòria electoral de la Lliga. Duia aquest diàleg: –¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente? –El Banquet de la Victòria. –De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.

Ja ho han vist els ciutadans de Barcelona. Aquí no hi ha lleis, no hi ha autoritats, no hi ha Estat. Estem en plena anarquia a disposició de qualsevol motí més o menys espontani. Així va perdent Espanya la consideració davant d’Europa. [...] Atemptats com els d’abans-d’ahir no són possibles en cap nació civilitzada. [...] Atropellar gent indefensa, envair domicilis que la Constitució declara inviolables, destruir mobiliaris i màquines de propietat particular, són delictes comuns castigats per totes les lleis dels estats. Doncs això s’ha fet a Barcelona, i no ho han fet unes turbes, unes d’aquestes masses arreplegadisses de les grans ciutats, detritus de totes les corrupcions. No; això ho ha fet, a sang freda, en una ciutat tranquil·la, en una ciutat tota confiada a les autoritats, una colla d’oficials de totes les graduacions, és a dir, la flor de l’exèrcit, de l’exèrcit que ha de ser, i en els països civilitzats és, salvaguarda de les lleis i dels drets dels ciutadans. I han estat víctimes de l’atemptat periòdics, representants d’un gran corrent d’opinió pública que com a tal per a ells hauria de ser sagrada; periòdics que signifiquen la protesta contra totes les disbauxes, contra totes les corrupcions, contra totes les inèpcies de la política espanyola; periòdics que, a còpia de tota mena de sacrificis, sostenen la necessitat de solucionar la qüestió catalana dins d’Espanya, única manera de salvar-la de la total ruïna. [...] Pensin-s’hi, els autors dels atemptats d’abans d’ahir. Davant del món civilitzat varen afrontar l’Estat que els paga i han de servir i honrar; davant del món civilitzat varen proclamar, per si encara ho ignorava, que a Espanya no hi ha exèrcit, ni ordre social ni jutges ni lleis ni res del que caracteritza els pobles civilitzats. [...] Les nacions que viuen, les nacions que estan a cobert de sentències de mort de les altres, són les nacions sanes, les nacions en que tots els aparells de la vida nacional compleixen la seva missió pròpia. En aquelles nacions l’exèrcit és instrument de la defensa nacional i no de la política interior, es prepara per a guanyar en els camps de batalla, i deixa als ciutadans la política [...] Això és a Espanya lletra morta per a tothom. Que no ho sigui per nosaltres. [...] Ni crits ni xiulets són manifestacions dignes de la cultura d’un gran poble com és el català. És dins de les lleis que hem d’exigir justícia, [...] Si no és demà, serà demà passat. Res d’impaciències. El temps està de la nostra banda. El temps i els nostres enemics, que semblen ja posseïts d’aquella fatal ceguera que Déu envia als qui vol perdre.