Sobretaula de madurets

Dimecres al vespre TV3 va estrenar el No serà fàcil, que presenta Roger de Gràcia. Es tracta d’un programa del departament de nous formats que pretén acostar-se a persones que estan experimentant un procés de canvi, un repte personal o un cop vital i aniran exposant davant la càmera les sensacions i les emocions que això els suposa. Cada programa, per tant, depenent del cas i les circumstàncies que hi exposin, connectarà, en més o menys grau, amb l’espectador. L’arrencada de l’espai va ser com una mena de pròleg curiós en què cinc personatges força coneguts es reunien al voltant d’una taula per parlar sobre la crisi dels cinquanta: Albert Om, Queco Novell, Sílvia Soler, Oriol Grau i Fermí Fernandes. No en podem dir tertulians perquè era més una sobretaula relaxada que no pas una tertúlia tal com s’entén ara a la televisió. Potser estava una mica desequilibrada la proporció d’homes i dones en el grup i segurament tots pertanyien a un context molt semblant, però d’altra banda el fet que es coneguessin entre ells ajudava a crear un clima de confiança més ràpidament. La conversa es va desenvolupar de manera molt interessant, especialment per als espectadors que rondessin la quarantena i més amunt. El discurs que compartien els protagonistes, tot i estar centrat en la cinquantena, era extrapolable a les dècades anterior i posterior. Tenia ganxo perquè els temes que anaven sortint eren molt genèrics, però de tant en tant s’entrellaçaven amb anècdotes més personals que de manera espontània els mateixos protagonistes exposaven amb naturalitat. Les prioritats vitals, la seguretat en un mateix, les conseqüències de la paternitat o la maternitat, l’augment de la resistència als fracassos, el deteriorament físic... es combinaven amb qüestions més individuals que permeten aquest punt de xafarderia (molt prudent i elegant) a l’espectador. Especialment commovedor va ser l’instant en què Fermí Fernandes parlava del fet d’haver pogut conèixer la seva mare biològica i uns germans com a exemple de situacions que l’edat et fa afrontar de manera diferent. Tot i la monotonia televisiva d’aquest format, el programa no es va fer gens feixuc, sinó tot el contrari. Potser la reflexió existencialista final en veu alta del presentador no calia perquè queia en un esteticisme forçat. El discurs era artificiós. Gairebé se sentia el soroll del teclat quan el van escriure. Després de tanta naturalitat en la conversa, xocava una mica. Però el pròleg d’arrencada del No serà fàcil amb aquest format innovador de sobretaula va valer la pena. Veurem com continua la sèrie, perquè no serà fàcil però tampoc serà mai igual.