Sororitat o barbàrie
En el món interconnectat d’avui, la defensa dels drets de les dones i els drets sexuals i reproductius és una responsabilitat compartida.
Segons l’informe The next wave: how religious extremism is reclaiming power (2025), del Fòrum Parlamentari Europeu, organitzacions vinculades a l’extremisme religiós i la seva maquinària –que combina l’ofensiva jurídica amb think tanks, partits polítics i mitjans de comunicació capaços de guanyar influència institucional– van rebre 1.180 milions de dòlars entre el 2019 i el 2023. D’aquests, 171 milions de dòlars, que es van destinar a atacar drets sexuals, provenien del finançament públic.
Cada 8-M serveix per denunciar els atacs de l’extrema dreta global. Quan think tanks hongaresos intenten reduir el finançament europeu per a la defensa de drets, quan organitzacions antiavortistes espanyoles reben milions d’euros, no es pot parlar de polítiques nacionals: es tracta de la batalla global d’una infraestructura amb diners i estratègia contra els drets humans i la democràcia.
En aquest context, la cooperació feminista esdevé una aposta clara per la justícia i la defensa d’una geopolítica democràtica. A Catalunya les extremes dretes han posat el focus en la cooperació internacional i les entitats i projectes centrats en la defensa dels drets de les dones en altres països. Quan Catalunya dona suport a projectes feministes en llocs on l’avortament està penalitzat, on hi ha un genocidi, on les dones són perseguides i assassinades i no tenen accés a l’educació –i menys a l’educació sexual–, on les persones LGBTIQ+ són criminalitzades, no està imposant una agenda aliena ni extravagant: està participant d’una disputa global per defensar els drets humans universals. Alhora, està reforçant xarxes internacionals que protegiran les dones catalanes quan calgui. De fet, l’experiència de moltes dones i organitzacions defensores de drets en països on la seva tasca suposa presó, exili o mort ja ens està ajudant a entendre els atacs i com fer-hi front.
En el cas català, a més, el model de cooperació no respon a capricis, sinó a una política pública aprovada al Parlament per àmplia majoria, i en coherència amb les enquestes, que mostren un suport social majoritari.
La pregunta, doncs, no és si Catalunya ha de finançar projectes i entitats feministes en altres països. La pregunta és si ens podem permetre no fer-ho en un moment en què l’onada ultra global és una realitat.
Pocs dies internacionals ho són tant com el 8-M. Gràcies a milions de dones organitzades i connectades a tot el món, celebrar el 8-M significa posicionar-se a favor dels drets de les dones arreu. Aquest 8-M, les feministes celebrarem, per exemple, que vuit anys després del seu assassinat s’ha fet justícia amb la regidora brasilera Marielle Franco, amb una sentència que afirma que va ser víctima d’un crim polític misogin i racista. Sense sororitat transnacional anirem cap a la barbàrie.