La sort de ser 'polacs'
Érem just a l’entrada del Teatre Victòria, a Barcelona, per celebrar el vintè aniversari del programa Polònia, quan una persona em va comentar més o menys el següent: “Amb l’excepció del Regne Unit, a tota la resta d’Europa no hi ha cap programa de sàtira política que hagi aguantat tant com el Polònia”. La frase em va impactar, no pels mèrits innegables dels que fan el programa des de fa dues dècades, sinó perquè descrivia la singularitat d’un tarannà català que es mostra capaç de riure's d’un mateix, signe inequívoc de salut democràtica.
En sentir aquelles paraules, vaig experimentar un cert orgull de ser català. I em van venir ràpidament al cap aquelles altres paraules del mestre Pau Casals, quan en el seu llunyà discurs a les Nacions Unides va parlar emocionat de Catalunya, i entre altres coses va explicar que el nostre país havia tingut el primer Parlament del món, “fins i tot abans que el d’Anglaterra”. Assistíem a una festa, certament, però ves per on aquella afirmació improvisada que havia sentit a l’entrada de l’acte em convidava a fer una reflexió sobre la nostra identitat col·lectiva. Una reflexió que vull compartir a través d’aquest article.
La identitat d’un poble és com un gran delta. Es forma al llarg dels anys per l’afluència i l’acumulació de sediments de tota mena. I arriba un punt en què aquell delta té una morfologia pròpia, que tothom pot reconèixer. Certament, per configurar aquell delta cal un corrent principal, un riu central. Molt sovint, aquest corrent central s’alimenta de diversos afluents, que li aporten molts nutrients. Tanmateix, que el delta estigui ben format no significa que sigui inalterable; de fet, està sotmès al perill de l’erosió, i fins i tot de l’agressió de diferents elements, alguns dels quals tenen poc a veure amb les dinàmiques de la naturalesa.
En el nostre cas, el de la identitat catalana, el riu principal brolla de molt lluny, com recordava Pau Casals. Ara bé, el nostre delta no seria el que és sense l’existència de molts afluents, petits o grans, que alimenten el canal central. La cultura, la llengua, l’esperit de treva, el contrapès i l’equilibri del poder, i el tarannà pactista que se’n deriva serien, tots ells, elements constituents d’aquell canal central. Però l’esperit emprenedor, la iniciativa individual, la dinàmica associativa, la generació de talent, la creativitat, la voluntat de projectar-nos al món i la barreja de gent d’orígens diversos en són afluents imprescindibles, si volem comprendre i apreciar la complexitat, i alhora la singularitat, del delta que hem format al llarg de segles.
Com tot delta, el nostre pateix factors d’erosió i experimenta factors de transformació. Aquests segons són normals, perquè res no pot ser inamovible amb el pas del temps. Tanmateix, cal estar molt atents i vigilants sobre els elements que poden erosionar, i per tant ferir o malmetre, el nostre delta, la nostra identitat. Entre aquests elements, n’hi ha d’externs que no podem controlar, però que tampoc no hem d’ignorar: la força globalitzadora d’identitats molt potents, que ocupen cada vegada més espai en les nostres vides; l’enorme poder de determinades corporacions, l’acció de les quals canvia les nostres vides, i no sempre a millor; l’emergència i la moda de determinats corrents ideològics, de tot espectre, que amenacen directament el sistema de drets i llibertats que determinades societats com la nostra tenen.
Al costat d’aquests elements externs n’existeixen d’altres que són més propis, més de caràcter intern, i que també poden erosionar la nostra identitat col·lectiva. Una immigració desbocada, com la que tenen molts països europeus, representa un risc; però una immigració poc integrada, o pitjor encara, mal integrada, suposa un risc molt superior. En aquest sentit, sembla que el rumb que hauríem de prendre és prou clar: cal controlar molt millor els fluxos d’arribada de noves persones, però cal fer tots els esforços possibles per integrar bé les persones que ja formen part del país.
Un altre factor clau a tenir en compte és la defensa del nostre sistema de valors. Un sistema que ha costat generacions senceres de construir i que té com a pilars la democràcia, els drets, els deures i les llibertats. Aquest sistema no el podem entendre com un dret vitalici, que ens vindrà garantit fem el que fem. A parer meu, l’hem d’entendre com una conquesta que requereix un esforç diari i sostingut per seguir-ne gaudint en el futur. Dit d’una altra manera, no podem transigir en el que representa el nucli dur d’aquest sistema de valors, i hem de fer de la seva defensa un compromís compartit de país. Si no ho fem, la nostra identitat, que és la nostra manera de ser i de fer, i la nostra aportació al món sencer, quedarà primer diluïda i després condemnada.
I això lliga amb la gala dels 20 anys del Polònia. Un poble que és capaç de riure’s de si mateix és un poble amb més salut democràtica i, per tant, un poble més lliure.