18/08/2021

SOS de les dones afganeses

3 min
Dones amb els seus fills intenten entrar a l’aeroport internacional Hamid Karzai de Kabul, Afganistan, el 16 d'agost de 2021

Els seus noms són Sara, Amina, Roya, Marjan, Elham, Tamana Begum, Sahar, Safia, Hava, Angela, Khatera i Fatima. Fa poc més d’una setmana (el 8 d’agost) escrivien juntes una carta des d’Herat per explicar al món què els passaria si la ciutat queia en mans dels talibans. Deien que les nenes tindrien prohibit l’accés a l’educació, parlaven de casaments forçats a partir dels 15 anys i advertien que dones i nenes serien repartides com a botí de guerra. Una d’elles concloïa: “Prefereixo que les meves filles morin abans de caure en mans dels talibans”.

Herat va caure poc després. També van caure altres capitals de província i finalment Kabul. Aquests dies la pregunta que ressona arreu és què serà de les dones afganeses. Ara sí que se’n parla, després d’anys d’oblit. Perquè, tot i que la intervenció militar nord-americana assegurava que alliberaria les dones afganes de l’opressió del règim talibà, l’Afganistan ha seguit sent un dels pitjors països del món per a les dones: dues terceres parts de les joves afganeses no estan escolaritzades, el 80 per cent segueixen sent analfabetes, més de la meitat han patit violència masclista en el context familiar i el 75 per cent s’enfronten a matrimonis forçosos.

Tot i així, no només no n’hem parlat sinó que la Unió Europea i els estats membres porten anys considerant l’Afganistan un país segur. Ho demostren la proporció de sol·licituds d’asil rebutjades en els últims anys (entorn de la meitat) i la priorització de formes temporals de protecció, sempre a l’espera del seu retorn. A l’abril d’aquest any, en paral·lel a la retirada definitiva de les tropes nord-americanes i de l’OTAN, la UE firmava una declaració conjunta amb el govern afganès per facilitar la deportació dels seus ciutadans amb sol·licituds d’asil denegades. 

Aquest oblit no és nou. També es va posar en evidència quan les i els afganesos van quedar exclosos de les quotes de reubicació acordades entre els estats membres el setembre del 2015. Sense possibilitat de reubicació a altres països de la Unió Europea i tancada la ruta dels Balcans, moltes d’elles van quedar “abandonades” a Grècia, amb procediments d’asil llargs i incerts, sempre amb la por del retorn a Turquia i amb un sistema d’acollida clarament insuficient. A més a més, aquelles que havien arribat a les illes gregues van veure com els camps de refugiats es convertien progressivament en forats negres de drets fonamentals.

Les famílies desplaçades de les províncies del nord, que van fugir de casa a causa dels combats entre talibans i forces de seguretat afganeses, es refugien en un parc públic de Kabul, Afganistan, el 14 d'agost

En aquest context, les dones afganeses han patit doblement: com a refugiades i com a dones. A la precarització de les seves vides com a sol·licitants d’asil s’hi suma la violència sexual viscuda en el camps de refugiats. Atefe, una refugiada afgana de 17 anys entrevistada a Lesbos pel periodista Jairo Vargas , ho descrivia de la següent manera: “Com a dona refugiada, el més difícil ha sigut entendre què és Europa realment. Per a mi era un lloc que em permetria ser una dona lliure, on hi havia drets per a les dones, en comparació amb el meu país, però he vist situacions i he viscut coses que mai hauria viscut a l'Afganistan. Vaig sortir fugint de la violència i he trobat nivells de violència superior”.

Ara que finalment parlem d’elles, aprofito per recordar tres qüestions fonamentals que esperem, ara sí, no caiguin en l’oblit. Primer, les dones acostumen a perdre en les guerres. Tal com recordava Mònica Bernabé en aquest diari , l’estabilitat d’un país no passa exclusivament per tenir un exèrcit fort. Segon, la protecció internacional s’ha de garantir des de l’origen i no acabar sent el premi per a aquells que s’han hagut de jugar la vida en l’intent per arribar. Calen vies legals i segures, no només per als col·laboradors més propers a exèrcits i institucions pròpies, també per a aquelles i aquells la vida dels quals corre perill. Finalment, una vegada aquí, els estats tenen l’obligació de garantir condicions de vida dignes. No és pur desig, així ho determinen els marcs jurídics estatals, europeus i internacionals.

La carta conjunta de les dones afganeses d’Herat era un últim SOS abans que “s’apaguin les nostres veus i desapareguin els nostres rostres”. Amb la caiguda de la seva ciutat, i després de Kabul, comença un llarg exili. Unes hauran pogut marxar, en un viatge incert i possiblement sense retorn. D’altres intentaran fer-se definitivament invisibles. La qüestió ara és si la Unió Europea i els seus estats membres pensaran finalment en com donar-los protecció o, per contra, com alguns ja han començat a insinuar, en com seguir protegint-nos de la seva arribada.

Blanca Garcés Mascareñas és investigadora del Cidob