Suar la sang del català
Tu, lector; jo, que escric això; aquell que mira una pel·li d’esquimals dins del congelador; la del costat que fa ganxet lisèrgic embotida en una caixa forta... Tots som família. La suor ens agermana a l’estiu. Tots som fills d’aquest líquid secretat per les glàndules sudorípares de la pell que té funcions termoreguladores i excretores. Mentre tots junts suàvem la cansalada, la llonganissa, l’entrecot, i el que fes falta, l’altre dia, a la cua de la farmàcia, sentia tots els meus parents xops en la mateixa llengua. Com gota que no deixa de lliscar fidelment per la pell vaig repetir-me un cop més: hosti, no havia sentit parlar tant castellà a casa meva en ma vida!
Això ho suem molt en pobles mitjans, en ciutats petites. I ens sobta com una galleda d’aigua freda. Sempre ho senties tot molt en català. Ara, no. D’acord, això dit no ho demostra una equació parida del més enllà per Einstein hibridat amb Madame Curie, però... No ens equivoquem. Si alguna cosa tenen els llocs apamats, masegats, és que de seguida sents si passa alguna cosa. I ja fa temps que passa. És el primer que noten els amics, familiars que retornen en dies estiuencs com aquests. Les gotes de suor que no deixen de caure... Com la calor, el castellà és a tot arreu: als bars, als parcs, a les botigues, a les boques dels nens... La victòria d’una llengua que ha pres l’aire i les neurones. No és que els catalanoparlants s’hagin mort de sobte: és que no són al carrer. O si hi són porten silenciador, esparadrap segellat amb formigó, o potser s’han instal·lat una cremallera via wifi. Ai, patiu per Barcelona, però hauríeu de patir per Catalunya.
No sabem què passa, però potser això és el que ens passa. Diuen que hi haurà català a Europa, al Congrés espanyol, a Saturn... A veure si on no hi haurà català serà a Catalunya. Ves que el fet que ens vulguin deixar parlar català fora és perquè saben que ja no es parla dins. Us imagineu que en un futur hi hagués criatures xerrant català a Brussel·les, a Madrid o a Mercuri, i no a Tàrrega, Reus, Falset, Manlleu? Millor, millor. Us imagineu que, com aquests catalans que fa uns dies es van quedar atrapats a l’Etiòpia del pim-pam-pum i sang a granel perquè els feia gràcia veure criatures fosques i experiències ultrasensorials, vinguessin a fer turisme en pobles i ciutats com si fossin reserves d’aborígens alcoholitzats, ludòpates, addictes al salfumant, i que ens tiressin monedes per parlar català, eh?
Sí, la calor és molt subjectiva. Uns suen pel termòmetre, per l’astre rei, per l’horòscop, o perquè s’han fotut un pollastre a l’ast de patac. D’altres suem fel, tinta, la carcanada, la gota freda... Suem sang per fer servir la nostra llengua. Suem per regular el que portem dins com esclaus sense orgull i plens de pena. Aquí és on hem de suar més i més. A pic i pala. Hem de suar per sortir de la condemna que ja dura massa, de la presó de casa, del cap, de la boca. Els llocs on realment ha de ser oficialment necessari i natural el català. Sense suor, res. Sense suor no hi ha expulsió d’aquest infern. Que us vegin que ens hi deixem la pell, que ens hi dobleguem l’esquena, que ens hi matem. Perquè si és així, si ho fem així, voldrà dir que si suem, si suem molt és perquè és alguna cosa que és important, que ens hi va la pell, la vida, que ens hi va tot. Suem perquè ens respectin d’una vegada i per deixar de ser tartamuts i muts a casa nostra. I perquè, ara sí, ens la sua el que diguin, el que pensin, el que facin. Si suem és perquè som lliures.