05/05/2022

Els subtítols d’Alcarràs

3 min
Un cinema ple durant la primera setmana de projecció d''Alcarràs', el film de Carla Simón que va guanyar l'Ós d'Or a la Berlinale.

La decisió d’alguns cinemes catalans de projectar amb subtítols en castellà Alcarràs, la cinta de Carla Simón guanyadora de l’Ós d’Or a la Berlinale, ha aixecat molta polseguera a les xarxes socials. Joel Joan va qualificar-la d’“humiliació” i d’“aberració”; altres tuitaires criticaren que ningú subtitularia en català una pel·lícula rodada en castellà, i alguns fins i tot replicaren que, si el problema era la nitidesa del so directe, aleshores n’hi havia prou de subtitular-la en català. 

El doblatge en castellà d'Alcarràs no ha estat menys polèmic: normalment, una pel·lícula com Alcarràs no es projectaria en castellà en uns multicines comercials, i potser no és forassenyat intuir que l’alta demanda de la pel·lícula arreu de l’Estat, així com l’exigència d’algunes sales de tenir-la en castellà, respon, en part, a la voluntat de reivindicar-la com a espanyola, aigualint la idiosincràsia tan genuïnament catalana de la proposta; un estira-i-arronsa que ja es va percebre quan la cinta va obtenir el preuat guardó a Berlín. Tanmateix, si la pel·lícula, com dic, no vingués avalada per aquest premi, el més probable és que Alcarràs s’hagués limitat al circuit més independent, talment com va passar en el seu moment amb la meravellosa Estiu 1993, que només es va doblar quan fou seleccionada per representar Espanya als Oscars. 

La proposta lingüística d’Alcarràs no pot ser més incompatible amb la decisió d’anul·lar els matisos dialectals que hi apareixen, i que es veuran inevitablement castrats en doblar-los en castellà. En aquest sentit, recordo que amb 15 anys vaig veure doblada Benvinguts al nord (Dany Boon, 2008) i que la vaig odiar fins que en vaig recuperar casualment la versió original al cap d’un temps: la cinta volia mostrar els xocs lingüístics i culturals entre dues regions de França, i la solució que el doblatge va trobar per reproduir-los en castellà fou que la gent del nord parlés com si tingués un ou dins la boca o un ictus, cosa que provocava un efecte esperpèntic, grotesc, ofensiu.

Alcarràs, d’entrada, em sembla una d’aquestes pel·lícules que l’espectador, sigui d’on sigui, hauria de voler veure en català, és a dir, en la versió original que li pertoca, i amb subtítols, si cal. No té sentit donar la culpa a Carla Simón de la decisió dels cinemes d’adquirir-la amb subtítols o sense, i amb subtítols en anglès o en castellà. I si bé és cert que el problema de la nitidesa del so directe no és exclusiu d’aquest film, com a pretext per justificar els subtítols a casa nostra em sembla fluixet, perquè això implicaria que les pel·lícules argentines, espanyoles, colombianes o xilenes, per exemple, també haurien d’estrenar-se subtitulades arreu de l’Estat, i no és el cas. Abans explicava que algunes persones van suggerir que, si el problema era el so directe, s’optés pels subtítols en català, però aquesta tria ens hauria d’obligar a posar el focus en un altre tema que experimentem sovint els catalanoparlants que no parlem la varietat central, i és el desconeixement flagrant, sovint amarat de condescendència, paternalisme o caricatura, amb què ens trobem al Principat quan emprem algunes paraules o construccions gramaticals pròpies. De fet, si bé no m’agrada la idea d’uns subtítols en castellà, em fa patir imaginar-me uns subtítols en català que, per emfatitzar l’exotisme de la parla d’Alcarràs, obviessin completament la norma, en la línia del que ha passat quan alguns mitjans catalans han optat, sense cap mala intenció, per transcriure fonèticament les entrevistes a algunes personalitats balears, escrivint "ets amics" (per dir "els amics") o "a nes meu germà" (per dir "al meu germà"), com si qualsevol varietat aliena a l’àrea metropolitana de Barcelona fos d’un exotisme irreconciliable amb el diccionari. 

A banda, doncs, de criticar l’elecció del castellà per als subtítols, potser cal fer un exercici d’honestedat i valorar si, en general, tothom entén la totalitat del que es diu a Alcarràs sense un auxili subtitulat, sigui en l’idioma que sigui. Havent-hi individus que s’enorgulleixen d’apreciar els matisos de l’anglès de Belfast, Londres i Wisconsin a la ficció i que, en canvi, demanen desacomplexadament que els repeteixin la pregunta quan la fa algú de ses Illes o de la Franja, cal demanar-se si els subtítols d’Alcarràs tenen una funció que potser no hauria desaparegut del tot amb un so directe més depurat. Perquè és evident que els subtítols en castellà són molestos i fan ràbia, però em pregunto si, a banda dels espectadors que no parlen català, també els han llegit els espectadors que no saben anar més enllà del català que ells parlen.

Laura Gost és escriptora