El TC i la Mesa del Parlament
Una sentència recent del Tribunal Constitucional ha tornat a posar de manifest un problema jurídic del nostre ordenament: ¿les meses dels Parlaments tenen l'obligació de dur a terme un control material, amb caràcter general, de la inconstitucionalitat de les propostes de resolució presentades per diferents grups parlamentaris?
En efecte, la sala primera del Tribunal Constitucional, en una sentència del 23 de febrer d’enguany, va anul·lar els acords d’admissió a tràmit de la mesa del Parlament de Catalunya d’unes propostes de resolució presentades en ocasió del debat sobre l’orientació política general del Govern del setembre de l'any 2022. Alguns apartats d’aquestes iniciatives reconeixen la legalitat i legitimitat del referèndum de l'1 d’octubre del 2017, la qual cosa es podria interpretar que comporten un reconeixement amb l’eventual existència d’uns possibles efectes jurídics, que podria ser objecte de control constitucional.
Tanmateix, altres apartats es limitaven a expressar mers objectius polítics, com per exemple els que instaven el Govern perquè es desenvolupessin competències pròpies, per tal de reduir la dependència econòmica i política de l’estat espanyol, als efectes de preparar l’exercici del dret d'autodeterminació; els que instaven a enfortir la sobirania econòmica, fiscal i financera de la Generalitat; els que proposaven posar les bases d’un procés constituent; els relatius a l’objectiu de la internacionalització de la realitat nacional de Catalunya, i els que es referien a la conveniència d’actuar amb sobirania, més enllà dels límits constitucionals i estatutaris, en la garantia dels drets socials bàsics de la majoria de la població en diferents sectors. En tots aquests darrers casos només s’expressa una mera declaració política que difícilment es podria interpretar que comportés cap efecte jurídic, en el sentit de la seva incidència en la creació, modificació o derogació de normes jurídiques.
No és sobrer recordar que les meses dels Parlaments són òrgans de direcció del treball parlamentari. Així, la mesa del Parlament, com a òrgan rector col·legiat del Parlament i integrat pel president, dues vicepresidències i quatre secretaries, exerceix funcions parlamentàries, funcions pressupostàries i funcions relatives a l’organització de l’administració de la cambra. L’exercici de les funcions parlamentàries de la mesa se centren en la qualificació, l’admissió a tràmit i la decisió sobre la tramitació dels escrits i documents d’índole parlamentària.
Hi ha una doctrina consolidada del Tribunal Constitucional sobre les facultats de les meses dels Parlaments respecte a l’admissió i tramitació de les iniciatives parlamentàries (per totes, STC 24/2022). D'aquesta doctrina es desprèn que aquestes facultats d’admissió ho són, com a criteri general, als efectes de controlar la regularitat formal o processal de les iniciatives. Excepcionalment, en casos de palesa inconstitucionalitat, les meses tenen la facultat, que no obligació, de no admetre a tràmit les iniciatives. En conseqüència, només en supòsits excepcionals, quan la inconstitucionalitat fos clara i indiscutible, les meses tindrien la facultat d’analitzar materialment les iniciatives i no admetre-les a tràmit.
En alguns supòsits encara més excepcionals, aquesta facultat es transforma en obligació: seria el cas quan hi hagi un incompliment manifest del que ja ha resolt el tribunal. Un exemple clar d'aquest darrer supòsit seria quan el Tribunal Constitucional ha anul·lat un acte i a conseqüència d’això ha fet requeriments personalitzats als membres de les meses, com va passar en el cas del procés català.
La rellevància de la sentència del 23 de febrer rau, entre altres consideracions, en el fet que estén l'obligació de no admetre les propostes de resolució que es podrien interpretar com a inconstitucionals. Aquesta obligació derivaria d’unes sentències del tribunal relatives a unes resolucions, adoptades en altres legislatures i en un context diferent, que implicarien uns precedents en àmbits com la manifestació sobre la sobirania de Catalunya i l’exercici del dret d'autodeterminació, els efectes de les quals haurien estat anul·lats pel tribunal.
Aquesta interpretació planteja dificultats d’extrapolació a altres àmbits materials que no siguin l’autodeterminació. En efecte, aquesta consideració obligaria les meses dels Parlaments a una anàlisi material de noves propostes de resolució parlamentàries, quan es pogués interpretar que tenen un vincle amb anteriors sentències relatives als àmbits declarats nuls i inconstitucionals pel tribunal. Alhora, obligaria les meses a no admetre-les a tràmit si fruit d’aquesta anàlisi es conclou la seva inconstitucionalitat, un cop contrastada la seva adequació amb la jurisprudència anterior del tribunal. Aquesta valoració comporta l’atribució a les meses dels Parlaments de funcions materialment jurisdiccionals alienes a la seva naturalesa, i es pot interpretar com a contrària a la jurisprudència anterior del tribunal respecte a les facultats d’admissió a tràmit de les meses, que establia, excepcionalment, una facultat en aquest sentit, però no una obligació; també respecte a les funcions representatives del ple, en el qual les diferents forces polítiques poden expressar les seves concepcions i els ciutadans conèixer-les, i, finalment, respecte al dret de participació política dels diputats, que abastaria la defensa d’objectius polítics contraris a la Constitució, sempre que la seva eventual execució es canalitzés a través de les normes de l’ordenament jurídic.
Sembla, doncs, que el context del procés català probablement ha incidit i incideix encara en la interpretació, per part del Tribunal Constitucional, de propostes de resolució que tan sols plantegen mers objectius polítics, sense cap efecte palès sobre l’ordenament jurídic.