Tellado, un Ábalos per al PP
Crec que no m'equivocaré gaire si escric ara sobre Miguel Tellado el mateix que vaig escriure sobre José Luis Ábalos en el seu dia: ha nascut una estrella. El juny de 2017 Ábalos va ser promogut per Pedro Sánchez a la secretaria d'organització del PSOE com ara ho ha estat Tellado a la secretaria general del PP per part del sempre desorientat Feijóo. En aquella època Pedro Sánchez venia de donar la gran sorpresa, havent recuperat contra tot pronòstic –i contra l'aparat del partit– la direcció del PSOE, de la qual havia estat defenestrat mesos abans. Entremig, Sánchez va fer una insòlita campanya anant d'una punta a l'altra d'Espanya en cotxe, delegació socialista per delegació socialista (una campanya que ara tothom troba audaç i intel·ligent però que en aquell moment només rebia befes i mofes), demanant el vot dels militants per tornar a ser el cap de files del PSOE. Dins aquell cotxe el van acompanyar els pocs fidels que li quedaven: eren José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Adriana Lastra. Després, Sánchez els va premiar a tots amb càrrecs dins el partit, i més endavant, quan va triomfar la moció de censura contra Rajoy, dins el govern. Pedro Sánchez estava aleshores en el punt de ser capaç de generar il·lusió, si més no entre els militants i els votants del PSOE. Amb la resta de forces d'esquerres i amb els independentistes catalans i bascos va costar més, perquè aleshores amb qui volia governar Pedro Sánchez era amb els Ciutadans d'Albert Rivera.
Per la seva banda, Feijóo també fa temps que va deixar de generar il·lusió, fins i tot entre els votants i els militants del PP, sobretot després del trauma de no governar després de les eleccions generals de fa dos anys. Com diu David Miró al seu article, Feijóo sembla no haver acabat d'entendre la dinàmica de la política madrilenya, i encara menys de la parlamentària, i això fa que es tanqui en un lament (“em falten només quatre vots per poder dur endavant una moció de censura”) que no fa més que mostrar l'evidència de la seva falta de lideratge i, sobretot, la relació tòxica que ha establert el PP amb Vox, la formació contra la qual competeix i, a la vegada, de la qual depèn. Una relació segellada pels pactes pressupostaris o de govern que han signat amb Vox en diferents comunitats autònomes, i molt particularment al País Valencià i a les Illes Balears, on les polítiques contra el català i l'escola pública, i a favor de la desregulació i l'especulació amb el territori, han situat el PP a la part més extrema de la dreta nacionalista.
La diferència entre Sánchez i Feijóo és que un ha deixat de generar il·lusió des del govern i l'altre, des de l'oposició. La coincidència és que tots dos han situat com la seva mà dreta un mateix perfil de ca de bou d'una suposada lleialtat sense fissures, i també sense gaires llums, amb el qual se suposa que el líder pot obtenir un suport incondicional. A Sánchez, està per veure si Ábalos (i companyia) li acaba costant la legislatura. Pel que fa a Feijóo, pot ser que Tellado sigui un motiu pel qual mai arribi a governar.