La temptació de la intel·ligència artificial

A l’ARA de dimarts van publicar la piulada d’una professora de ciència cognitiva computacional (el nom de l’especialitat funciona com a argument d’autoritat i fa posar les orelles dretes), en què citava una altra professora, de Califòrnia, i deia: “Li expliquen directament col·legues de diversos sectors que els treballadors que depenen en gran mesura de la intel·ligència artificial estan perdent habilitats bàsiques a un ritme sorprenent”.

No en teníem prou amb la dispersió i la falta d’atenció i concentració a què ens aboquen les xarxes, sinó que ha aparegut una eina potencialment capaç de substituir el nostre cervell. I a jutjar pel que diuen aquestes dues professores, la substitució va de pressa.

Què li pregunteu vosaltres a la IA? Per a què la feu servir? Començo jo: per als articles, mai. Seria una trampa amb les potes molt curtes i el camí directe cap a l’atur. Però sí que li demano allò què segur que no sé i que cap humà o cap llibre que tingui a la vora em pot resoldre. I mai li pregunto allò que, si hi penso una mica, podria plantejar o resoldre per mi mateix. De fet, he descobert el petit plaer de fer-me primer un argumentari sobre una qüestió i després demanar-li a la màquina què en diria. Per qüestions humanístiques, la seves respostes no estan gaire lluny de les d’una persona que hi toqui i que s’ho hagi mirat una estona.

El que sí que he notat és la temptació, esclar. Per què posar-me a cavil·lar si la IA m’ho estructuraria en pocs segons? La resposta és que no vull externalitzar-hi la creativitat, la memòria, les lectures, el sentit crític, perquè estic segur que la funció fa l’òrgan. I no és qüestió d’atrofiar-lo.