El terrorisme de dreta (1929)

Del poeta, advocat i crític literari Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (25-IX-1929). En aquest article mostra també la seva expertesa com a comentarista de política estrangera. Quan hi afirma “els extrems es toquen” sembla intuir que anys després el falangista José Antonio glossaria el marxisme en una conferència a Barcelona (3-V-1935) i sintonitzaria amb l’anarquisme al manllevar-li el negre i roig com emblema.  

Els antics imperis centrals viuen sota amenaces inesperades: Àustria, estamordida per l'audàcia del seu feixisme incipient; Alemanya, sacsejada per una campanya nacionalista que manlleva els procediments polítics del comunisme: l'insult i la dinamita. Els extrems es toquen, ben cert. Només caldria, per comprovar-ho una vegada més, aturar-se davant l'espectacle de l'Alemanya d'avui. La nova democràcia fa el seu camí, a poc a poc, aturada per mil escomeses. Hugenberg, al davant del partit nacionalista [va ajudar Hitler a prendre el poder], organitza un plebiscit que ha de significar, moralment, el refús del pla Young [sobre reparacions de guerra] per part del poble alemany. Els diaris sotmesos al control de Hugenberg no respecten, amb llur violència, ni el mateix Hindemburg [president d’Alemanya des del 1925]. Hom crea un ambient de ferotge coacció. Els èxits de Stresemann [ministre alemany d’Exterior] són presentats com traïció a la pàtria. I allà on no arriba la dialèctica arriba l'agressió –recordeu Ezeberger i Rathenau [escriptors i polítics centristes]– i l'esclat de la bomba que espanta. La política dels nacionalistes alemanys –¡als 10 anys del Tractat de Versalles, tot just!– és criminal i estúpida. Té a l’exterior un ressò que no hi troba el feixisme austríac, l'altra errada passional. Els homes de la República veuen compromesa llur obra pels immoderats somniadors d'una Alemanya d'avant-guerra. El "chantage" de Hugenberg i de les seves associacions secretes retardarà, sens dubte, aquella "confiança en Alemanya" que ha d'ésser el principal agent de la pau europea. I no cal dir quina hecatombe determinarien les bombes i les agressions si la seva finalitat desmoralitzadora no trobés la resistència dels homes responsables. El terrorisme a què sembla haver-se lliurat, de l'endemà de la guerra fins avui, l'Organització Cònsol, fracció extremista del nacionalisme alemany, és la prova de la seva ineficàcia. Els vençuts de 1918 fan la traveta als negociadors de Locarno [pactaren acords de postguerra]. Celebrem, després de tot, amb W. Duesberg, de L'Oeuvre, que els homes del capità Enrhardt [agitador contra la República de Weimar vinculat al terrorisme de Cònsol], en comptes de disparar com en 1921 sobre els homes de la República, s'acontentin, més tímids, amb assaltar els edificis del Govern. I tant-de-bo Alemanya i Europa escoltin amb igual seguretat i desdeny el soroll de la dinamita covarda.