La teva culpa no és natural

En les societats tradicionals, aquelles en què no es disposa de mitjans per controlar la reproducció, la maternitat no és una cosa que es fa sinó una cosa que et passa. No es concep com un projecte personal ni les mares es plantegen com han de gestar, parir o criar els fills perquè no disposen dels avenços necessaris per poder triar. Més encara si tenim en compte que gairebé totes aquestes societats solen ser patriarcals i consideren la maternitat com un destí ineludible de les dones, que han de tenir tots els fills que els doni la providència. Si penso en les meves àvies, que van tenir una desena de fills cadascuna, resulta que es van passar la major part de la vida adulta o embarassades o donant el pit i ho feien mentre sortien a rentar feixugues mantes de llana al riu, segaven l’ordi o carregaven enormes càntirs d’aigua damunt del cap o a l’esquena. Si comparem aquestes criances ara considerades “naturals” amb les actuals només hi ha una cosa que els podem envejar a aquelles mares que servien l’espècie de manera tan intensiva: que elles es van estalviar la culpa, la grandíssima culpa tan característica de la criança contemporània. Com t’has de sentir culpable d’una cosa que et passa i que no fas i no decideixes? Si encara no has acabat d’alimentar una criatura que una altra ja et demana ser atesa. En aquestes situacions, dites naturals, fas el que bonament pots i saps i és possible que acabis sentint la procreació com una autèntica servitud biològica. No, la culpa de les mares no és un fet espontani ni natural, és un sentiment induït per un corrent de pensament potent i efectiu que ha penetrat en aquesta esfera tan íntima i personal per posar-nos al damunt unes càrregues impossibles de sostenir.

Inscriu-te a la newsletter Trump i les pel·lícules americanesLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De tot això en parla magníficament Eva Millet al llibre Madres mamíferas, on analitza l’origen de l’anomenada criança natural. És interessant descobrir que l’arrel d’aquest fenomen està en un altre llibre, El concepte del contínuum, escrit per la novaiorquesa Jean Liedloff. Aquesta autora, ens explica Millet, va arribar a la conclusió que s’havia de tornar a una maternitat instintiva i natural després de fer una estada a la selva amazònica i observar de primera mà la tribu dels yecuana. Crida l’atenció aquesta obsessió occidental per trobar en el bon salvatge una essència perduda i primigènia contrària a la modernitat plena d’invents tecnològics. Es tracta d’una visió clarament etnocèntrica perquè no detecta en aquestes suposades tribus primitives les càrregues culturals i les encapsula en una naturalesa virginal i autèntica, com si fos possible trobar Homo sapiens que no tinguin codis culturals. Que el progrés pugui generar angoixa no fa certa la idea de l’existència d’unes mares primitives i salvatges que eren millors pel simple fet de no demanar consells al pediatre, no voler anestèsia durant el part o donar el pit fins que el fill ja s’afaita. Fins i tot en els grups descrits com a més primitius hi ha normes i valors associats a la manera de criar i educar els nens, encara que l’ull occidental no els vegi. També és interessant en l’assaig esmentat veure com la criança natural és ara un element distintiu de les classes altes, les úniques mares que es poden dedicar en exclusiva a la maternitat. I encara més sorprenent és descobrir que moltes de les que defensen aquest corrent converteixen la procreació en una mena d’identitat excloent que nega l’existència de la realitat del dia a dia de tantes dones que no poden complir amb unes exigències impossibles de dedicació i sacrifici pels fills que són de tot menys naturals. Encara que triem ser mares, tenir fills segueix sent el que ha estat sempre: una cosa que ens passa i no pas una cosa que fem.