06/12/2019

La mecanògrafa

"La mecanògrafa hi era o no hi era? Jo crec que no", deia enriolada, fa una setmana, l'escriptora i traductora Simona Škrabec mentre li posaven el micròfon al set de gravació del Debat sobre [la] cultura catalana a la Vil·la Joana, la casa-museu de Verdaguer a Vallvidrera. Škrabec parlava del llibre homònim Debat sobre [la] cultura catalana, publicat enguany per l'Avenç i que transcriu la conversa que cinc intel·lectuals homes (Josep Maria Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel) van tenir fa 50 anys en una altra casa de Vallvidrera, la de Porcel. La publicació del llibre serveix com a pretext per actualitzar la conversa, mig segle després, aquest cop amb cinc intel·lectuals dones (Maria Bohigas, Najat El Hachmi, Àngels Margarit, Mercè Picornell i la mateixa Simona Škrabec), que fa una setmana es trobaven a la Vil·la Joana davant dels mecanògrafs d'un equip de gravació format gairebé íntegrament per homes. Dilluns, dia 9, tindran la conversa en públic al CCCB.

Cargando
No hay anuncios

El cas és que, al llibre, en moments comptats, els cinc homenots interpel·len una "mecanògrafa". I Škrabec insisteix: "Jo crec que en realitat parlaven a una gravadora de casset. La mecanògrafa va transcriure el diàleg després". Té raó? Segurament tant és. Fa una setmana, de matí, a pocs minuts de l'inici del debat entre ella i quatre dones més, l'observació no podia ser més oportuna. I de fet, en sentir-la, alguns dels presents van interrompre la contemplació, a través de la vidriera de l'estudi de Verdaguer, de Montserrat emergint entre un mantell de núvols al lluny, per girar-se i contemplar en les paraules de Škrabec l'existència incerta, quasi literària, de la mecanògrafa potser inventada per una broma de cinc homes eminents. La imatge es corresponia amb delicada exactitud amb la posició evanescent que les dones han ocupat en la història de la cultura, parcialment o totalment ocultes –o espoliades– segons el caprici dels homes.

Debatre sobre la cultura és pensar quines veus ens hem perdut, quines ens estem perdent i per què. I, també, preguntar-se qui decideix quines són les patums del país. I plantejar si l'univers simbòlic que es promou des de les institucions contribueix prou a eixamplar el perímetre de la cultura catalana o si, en canvi, empetiteix un país físicament petit. Quantes persones hi ha a Catalunya que no es veuen reflectides en la representació cultural i que de resultes d'això no hi dialoguen, sinó que hi entaulen la no-relació dels estranys? Quants catalans de procedència forana podrien estar, avui, exercint d'agents internacionalitzadors de la cultura i per quines raons no ho estan fent?

Cargando
No hay anuncios

Són algunes de les qüestions que van sorgir fa una setmana a la Vil·la Joana. La cultura, i més encara la cultura catalana, és percebuda a vegades com un paviment relliscós: ves amb compte, a veure què en sabràs dir i a qui molestaràs. El llibre de l'Avenç i la taula rodona de dilluns al CCCB són en aquest sentit una oportunitat per apropiar-se d'un debat i dir, totes, amb contundència, què va bé i què malament.