Torna l’escola estricta
Llegim a l’ARA que a Anglaterra “tornen” les escoles superestrictes, amb mestres que no toleren faltes d’atenció, càstigs, files, etcètera.
Entre el regle picant els dits de l’alumne infractor i el “progressa adequadament” potser hi ha un terme mitjà. Hi ha famílies que ploren quan se’ls diu l’expressió “treballar per projectes” i hi ha famílies que ploren quan el nen els diu: “M’he avorrit a classe”. Hi ha obediències, escarnis i uniformes que no es mantenen a l’escola perquè tampoc es mantenen a la vida adulta. Però és impossible que a l’escola no es memoritzi ni una mica (perquè ni que sigui per estudiar un idioma s’ha de memoritzar) i és impossible no avorrir-se de vegades, perquè hi ha coses que són avorrides, i fins i tot allò que més ens pugui agradar (posem pel cas, la llengua o l’esport) té moments d’avorriment, d’aprendre normes i excepcions. L’escola no ha de ser “avorrida”, per definició, d’acord. Però tampoc ha de ser “divertida” per definició.
L’escola ha canviat per a bé en moltes coses. Però alguns dels canvis els ha fet a mitges i sense recursos. Esclar que s’han de fer plans individuals als alumnes que ho necessiten. Però quants mestres de més calen, per fer-los amb eficàcia per a tota la classe? En una classe de trenta, amb 12 plans individuals, tots, esclar, diferents, com s’ho pot fer un sol mestre? Com es pot ajudar —millor que ara— alumnes vinguts d’altres parts del món, no parlants de català, castellà, de vegades tampoc d’anglès, tots amb idiomes i edats diferents?
Pel que fa a l’autocrítica. Ha estat, de veritat, una bona idea, una idea que ha millorat l’ensenyament, l’ordinador a l’aula? La meva percepció és que no. Que l’ha empitjorat. Menys cal·ligrafia, exàmens en línia, cares amagades rere la pantalla, jocs i whatsapps clandestins, de vegades sèries. L'única habilitat que ha fomentat l’ordinador és la de “descapar-lo”.
