15/03/2021

Traducció i violència

3 min
Amanda Gorman a la investidura de Joe Biden
Disponible en:

Avui dia no s’acostuma a relacionar la traducció amb la violència, tal com explica molt bé Tiphaine Samoyault al seu assaig titulat, precisament, Traduction et violence. La darrera setmana, però, ha estat una excepció arran de la polèmica que ha aixecat, a Europa, la tria de les persones que han de traduir The hill we climb d’Amanda Gorman.

En les reaccions que s’han fet públiques als mitjans i a les xarxes socials, s’al·ludeix, sobretot, a la violència que implica recusar l’elecció de traductors que van fer inicialment les editorials holandesa i catalana, Marieke Lucas Rijneveld i Víctor Obiols. És ben comprensible la frustració d’aquests escriptors, sobretot la d’Obiols, que ja havia acabat la feina, tot i que el contracte encara no estava signat. Tanmateix, sobta la violència de la majoria de comentaris, no tant dels interessats, passat el primer moment d’incomprensió i enuig, sinó d’altres professionals del món de l’edició i la cultura, així com, simplement, d’opinaires abrandats –amb excepcions remarcables com el reportatge de l’ARA que dona espai a diferents veus i opinions mesurades, o articles com els d’Anna Guitart, també a l’ARA, i d’Isaias Fanlo a Núvol.

Com és força habitual, els clams a favor de la llibertat artística i contra la censura s’han acompanyat de violència verbal, adreçada a la mateixa Amanda Gorman, a l’activisme antiracista, a les “minories” que reclamen drets i, finalment, a les dones en general. Un article com el de Daniel Cunin (traductor de Marieke Lucas Rijneveld al francès) a Profession Spectacle, que ironitza sobre la “melanina” present en la pell de les persones implicades o sobre el seu físic “atractiu”, frega clarament la misogínia i el racisme, per no parlar de la transfòbia, ja que empra sistemàticament el femení per referir-se a Rijneveld, malgrat saber perfectament que està parlant d’algú que es defineix com a persona no binària.

A partir de la proposta de Tiphaine Samoyault, però, podem ampliar una mica l’òptica del debat, per tal de reflexionar sobre la relació, en general, entre la traducció i la violència. L’escriptora, professora i traductora francesa recorda que l’acte de traduir, tot i que ens agrada relacionar-lo amb la relació pacífica entre llengües i cultures, i amb l’empatia que ha de caracteritzar-lo, implica també un joc de poder i fins i tot, a vegades, una agressió. Només cal repassar la història colonial, tant espanyola com francesa, per comprovar-ho.

Fins i tot l’empatia benintencionada respecte a les minories pot comportar una violència implícita, que consisteix a no tenir en compte les desigualtats sistèmiques que les converteixen, justament, en minories. No es tracta de “comprendre” des d’una posició de privilegi com se senten les persones que pateixen discriminació, sinó de combatre aquestes injustícies. I sabem molt bé que en la lluita contra el racisme, que segueix sent un dels factors més importants de desigualtat en les nostres societats europees, els gestos simbòlics són rellevants també. Si el president electe dels Estats Units va triar Amanda Gorman perquè llegís un poema en la cerimònia de la seva presa de possessió, va ser perquè volia fer un gest d’aquest tipus. I si deslliguem la traducció del simbolisme que va dictar la versió original del poema –escrit per a l’ocasió–, estem oblidant que la traducció té un context social i històric, igual que la literatura.

L’editorial francesa que publicarà el poema va escollir per fer-ne la traducció –abans que esclatés la polèmica– una rapera belga afrodescendent de l’edat de Gorman, Lous and the Yakuza, però no tant per aquestes circumstàncies personals (que, sens dubte, hi van influir), com per fidelitat a la tradició de spoken word d’on sorgeix la poesia d’Amanda Gorman i que ha amarat la lluita antiracista als Estats Units, des de la Harlem Renaissance al Black Lives Matter. L’única objecció que es pot fer a aquesta tria és que Lous and the Yakuza no té experiència com a traductora (com tampoc la tenia Rijnevald, a diferència d’Obiols, traductor i músic acreditat). L’editorial Fayard podria pal·liar aquest obstacle preveient una col·laboració amb una persona experimentada.

Canan Marasligil, traductora i artista turca establerta a Amsterdam, reprèn la qüestió de la violència des d’un altre angle. Es mostra consternada per la poca volada del debat al voltant de la traducció de The hill we climb i l'atribueix al que anomena –tant en anglès com en francès, les dues llengües en què ha escrit un article sobre el tema– “uncaring”, que podríem traduir per “descurar”. La descura, entesa com a “falta de cura, d’atenció i de responsabilitat”, caracteritza, segons ella, la nostra societat actual. Podríem afegir que és alhora l’antítesi de la traducció, una operació que exigeix un màxim de cura i d’atenció, i també assumir de manera responsable les seves eleccions, fins i tot les que comporten una certa violència.

Marta Segarra és directora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique.

stats