Que ha de trigar gaire, la declaració de Mazón davant de la jutge?

Mazón ha tornat a aparèixer aquest dilluns a la nostra vida quan ha anat a declarar al Congrés. Mentre el sentia pensava que ja en tenia prou, de veure’l en entrevistes i comissions d’investigació. Que tot aquest Mazón on tour no ens aporta res de nou, que només causa el dolor i la indignació ja coneguts, i que per a la salut del sistema democràtic ja és imperatiu que, d’una vegada per totes, vegem Mazón a l’únic lloc on ha d’anar a declarar, que és davant de la jutge, i que no passi gaire temps entre la seva declaració i la sentència. La resta, ja només és soroll.

Mazón s'ha comportat avui com el que és: un analfabet polític que mai a la vida s’hauria imaginat arribar tan lluny i que l’únic dia que havia d’estar a l’altura va fracassar mortalment. Ha arribat a afirmar que el dia 29 al matí no se sabia que podria haver-hi desgràcies, que al vespre ell no sabia que hi havia gent que s’estava ofegant i que el conseller d’Educació que no va suspendre les classes és el millor conseller possible perquè “ens ha lliurat de la política d’imposició dels Països Catalans”. Vostès mateixos.

Però tampoc han estat a l'altura els diputats, especialment Gabriel Rufián, que ha anat a esbravar la seva indignació i a fer clips per a les xarxes, com si els que estàvem mirant-los no n’estiguéssim, d’indignats. No esperem dels diputats que es comportin com els familiars de les víctimes el dia de l’acte del primer aniversari ni que es facin els més ofesos que ningú. Això no els fa més empàtics amb la gent, ni més valents, ni més intrèpids. Esperem que interroguin, és a dir, que preguntin i repreguntin després d’haver sentit les respostes. Entre la indignació dels uns i les mentides de l’altre, la compareixença de Mazón ha acabat sent com un reescalfat de sentiments que no portava enlloc. Ens hem passat un any demanant que dimitís. Quant de temps haurem d’esperar que el jutgin?