Trump i els “germans” d’Amarna
Cap on va el món? Cap on van les relacions internacionals?
La guerra actual de l’Iran i l’Orient Mitjà ofereix un panorama incert. És una guerra notablement asimètrica en termes econòmics i militars que té diversos desenllaços possibles. En aquests casos no seria sobrer analitzar primer les tendències constatables en el moment actual, per després mirar si la història ens dona pistes sobre probables escenaris de futur.
Si no fos tan nefastament tràgic, un pacte de dues setmanes d’un teòric alto el foc en el qual cadascuna de les dues parts disposa d’un text diferent i que, a més, totes dues interpreten de manera diversa resulta una situació bastant còmica i surrealista. Un guió que sembla sortit d’una nit de copes entre Gila i els germans Marx. Una nit imaginada que pagaria molt la pena de ser compartida.
Hi ha elements del context recent que apunten la substitució d’un escenari en què hi ha hagut una potència global incontestable en termes econòmics i militars –els EUA dels darrers trenta anys després de la Guerra Freda– per un escenari en què conviuen dues potències globals (els EUA i la Xina), juntament amb una tercera amb poder militar nuclear (Rússia) i diverses potències regionals (l'Índia, el Brasil, Turquia, Indonèsia, etc.). Es tracta només de tendències, però sembla que avui hi ha un acord analític bàsic que s’està produint una evolució d’un món unipolar a un món multipolar.
Això no és cap novetat, naturalment. De fet, molts períodes històrics han experimentat aquest tipus de canvi... fins a l’aparició d’una nova potència hegemònica que inclina de nou les relacions internacionals vers una unipolaritat fàctica. Quan l’hegemonia es pluralitza es produeix un escenari d’equilibri entre poders que sovint resulta convenient per al manteniment de la pau (entesa com a absència de guerra) durant unes dècades. En termes optimistes, crec que ens podríem dirigir vers un escenari d’aquest tipus en les pròximes dècades.
Per entendre bé les relacions internacionals, una de les fonts més convenients de conèixer és la història antiga. Dins del període de finals de l’edat del bronze, uns dos segles abans de la gran crisi de la Mediterrània oriental en què van desaparèixer tot un seguit de potències regionals –hitites, micènics, alasiya (Xipre), arzawa (Anatòlia occidental), etc.–, les anomenades cartes de la ciutat egípcia d’Amarna descriuen un període pacífic i d’intens comerç en tot l’Orient Mitjà, que incloïa objectes de luxe. Es tracta d’unes 400 tauletes escrites en signes cuneïformes, la majoria en la llengua “diplomàtica” del moment, l’acadi. Estem a mitjans del segle XIV aC, en el període dels faraons Amenhotep III i del seu fill Akhenaton.
Les cartes reflecteixen un respecte mutu entre les grans potències del moment, però només entre elles. Els reis es tracten mútuament de “germà” o “gran rei”. Aquestes potències incloïen Egipte, Hatti (hitites) –que acabaven de destruir el veí regne de Mitanni–, Assíria o Babilònia. Juntament amb les cartes, els “germans” s’intercanviaven regals, els quals a vegades eren objecte de queixa per part del receptor en considerar que no estaven a l'altura de les promeses, dels enviaments previs o del seu rang. La situació internacional reflectida en aquestes cartes mostra un equilibri de poders, un respecte mutu, un reconeixement més o menys igualitari que inclou aliances matrimonials a vegades gens desitjades per les dones implicades, i unes relacions econòmiques també més o menys recíproques. Va ser un període de pau relativa entre els poders hegemònics, però no en les seves àrees d’influència territorial, que no coincideixen amb les actuals per l’emergència de poders regionals, alguns dels quals pertanyen al Sud Global.
Vist el panorama actual a l’Orient Mitjà, una situació com aquesta en l'àmbit global no seria el pitjor escenari. Ressituaria el problema actual del govern israelià i de la seva cultura política. Tanmateix, la democràcia americana està enviant senyals d’alerta o d’alarma a totes les democràcies del món (avui en retrocés en termes quantitatius i qualitatius). Quan els líders que arriben al poder dels estats democràtics mostren perfils ignorants, petulants i arbitraris, així com comportaments de persones desequilibrades, paranoiques o criminals, significa que alguns factors estructurals de les democràcies liberals estan fallant. Són els temps en què s’enyora seguir tenint dirigents mediocres. Trump i Vance versus Obama i Biden.
I Europa? La Unió Europea sembla actualment un transatlàntic perdut al mig d’un mar que no controla, amb els motors parats en cerca d’un equip de navegants que sàpiguen on han de dirigir-se i com han de fer-ho per arribar a port. I que es disposin a fer les necessàries reparacions del vaixell, tant en el front de les institucions com en el dels procediments i de les polítiques concretes. La desconfiança dels ciutadans europeus respecte a la UE és avui de tot menys irracional.
Europa i la seva ampul·losa retòrica dels drets, model de benestar, etc., corre el risc immediat que se li puguin aplicar les paraules que William Faulkner posa en boca d’un dels personatges de la novel·la Absalom, Absalom!: “El seu propi cos era com un jardí buit ple de ressons de sonors noms derrotats”.