Molts turistes, a Barcelona
No és només el sol i la platja. Ni la gastronomia. Ni Gaudí. Barcelona també demostra ara el seu magnetisme als representants del progressisme mundial. Els ha convocat Pedro Sánchez, a qui no se li poden negar ni l’astúcia, ni el do del timing, fent que l’aura de líder antitrumpista internacional eclipsi la seva versió domèstica, molt més grisa i qüestionada. Si el tauler de joc és el món, estic amb Sánchez i contra Trump, que consti. Ho estic de totes totes (la tria no és tan difícil). Però la mirada des de dins és una altra. Sánchez em recorda el Gorbatxov de la perestroika, aclamat a Occident, impopular Rússia endins. Sánchez pot jugar amb millors cartes que el vell Gorby, que gestionava un imperi en ruïnes; però té la justícia bufant-li el clatell, i el duet PP-Vox sotjant-lo a les enquestes. S’entén que prefereixi explotar el seu perfil d’estadista. Amb quina desimboltura exerceix de portaveu del pacifisme mundial, i s’instal·la al “costat bo de la Història” amb Xi Jinping (dijous) i amb Lula (divendres). Mentrestant, en l’àmbit domèstic, la dreta creix sobre les espatlles dels ultres, la true left es fa cada cop més petita, malgrat els esforços de Rufián, i el centre no existeix. Escenari de ruleta russa.
Si més no, la qüestió catalana (que ocupava els grans titulars la passada dècada) ja no dona problemes. La prova: Aquest cap de setmana de turisme progressista a Barcelona. Perquè Barcelona, com Catalunya, ha externalitzat la gestió de la seva marca i del seu paper en el món. Ara se’n cuida el govern espanyol, mentre Illa i Collboni fan de claca. A Sánchez, fer-se veure a Barcelona li és molt útil, no només per evidenciar que hem tornat a la cleda, sinó també perquè la nostra és una ciutat molt més d’esquerres que Madrid (i que Espanya en conjunt). Barcelona és el gran refugi del PSOE, que se l’apropia, la desarrela, l’aïlla del seu rerepaís i la converteix en una capital alternativa. D’Espanya, esclar. Una Espanya més plural que la del PP? Sens dubte! Però no ens enganyem: L’espectacle d’aquest cap de setmana està pensat des de Madrid per projectar l’Espanya del PSOE arreu del món. Del món llatinoamericà, mayormente. Per això totes aquestes cimeres fan ús oral i escrit de l’espanyol, ignorant la llengua pròpia i la llengua franca. Barcelona, no cal dir-ho, llueix divina, però és només un decorat. I la Generalitat, un convidat de pedra. Sabíeu, per cert, que la Generalitat té una conselleria de Relacions Exteriors?
Els lectors de certa edat potser recordaran, encara que ara sembli increïble, quan el rei Joan Carles I va entrar a l’estadi olímpic per inaugurar els Jocs del 1992 mentre per la megafonia sonava Els segadors. Es feien equilibris interns, en aquells temps. La diplomàcia olímpica va sorgir d’una tensió creativa entre ajuntament i governs. La independència era una entelèquia, gairebé com ara, però jugàvem a semblar un país, i Barcelona podia exercir de capital de Catalunya, i capital de la llengua catalana, perquè per a molts de nosaltres era força més que un decorat. Aquest cap de setmana els catalans som a l’epicentre de la política mundial, però ens han reservat el paper de majordoms i acomodadors.
Imagino que als lectors més cosmopolites aquesta mena de planys els resultaran d’un provincianisme insuportable. Me’n disculpo. Amb una súplica final: La setmana que ve, deixeu-nos, almenys, que gaudim de Sant Jordi en pau. Ja sabem que arreu del món el 23 d’abril és el Dia del Llibre, a seques. Però resulta que a Catalunya –només a Catalunya– d’aquesta jornada en diem Sant Jordi, i és també el dia en què Barcelona i Catalunya, de bracet, es projecten al món. Només és un dia; ja mirarem que passi ràpid.